La plaça Pep Ventura de Roses

Sí, ja sé que no podem estar mirant sempre al passat, ja sé que hem d’adaptar els espais a les noves necessitats, ja sé que la nostàlgia és perillosa i ens fa veure l’ara simplement com la degeneració d’allò que un dia vam ser. El present, en canvi, i encara més el futur, amb els seus plans, els seus projectes, els seus interessos i la seva visió aritmètica dels beneficis, ens dona sempre una visió més positiva i clara, i potser fins i tot més encertada de la realitat.

A Roses fa anys que funciona un grup de Facebook que s’anomena Fotos Antigues de Roses. Són moltes les fotografies que es publiquen i, com a altres pobles de la costa, en aquestes imatges podem veure el canvi produït especialment a partir dels anys 60. El territori ha estat testimoni d’aquest canvi, i són molts els indrets carregats de significat que ja només viuen en el record dels que van viure allà. Al grup, sovint veiem publicacions de gent que es queixa i afirma que abans Roses era millor i d’altres que diuen que és ben al contrari, que Roses abans era només un petit poble de pescadors i que ara, gràcies al canvi que va produir el turisme, sí que podem estar orgullosos.

Potser uns i altres tenen la seva part de raó. Crec que és evident que Roses està molt millor ara que abans, però aquesta millora no ha estat exempta de sacrificis. Molts espais de vida, espais de memòria, han desaparegut o han estat sacrificats per donar forma al necessari progrés.

Potser per això, quan he vist la plaça Pep Ventura de Roses preparada per a la seva futura transformació, aixecada completament, sense rastre d’allò que havia estat, no he pogut deixar de pensar que una altra part dels meus records també desapareixien. Aquell banc on ens van petonejar per primera vegada, la font on anava cada dia a buscar aigua, la senyera marcada al terra que, més enllà de la significació política, servia perquè els nens delimitéssim el terreny per jugar a passar-nos la pilota, la paret on vaig escriure les inicials del teu nom i el meu amb un cor dibuixat, els partits de futbol al migdia, o els dissabtes les trobades amb els amics del barri per anar a l’escola Jaume Vicens Vives, saltar la tanca i jugar a bàsquet.

Però per ser justos, cal dir que la veritat és que la font de la plaça Pep Ventura ja no tenia sentit perquè feia molt de temps que no rajava aigua, també s’ha de dir que les places aixecades en alçada són una rèmora del passat i fan que la gent no passi, o que l’estètica dels anys 70 i 80 no ha aguantat massa bé el pas del temps i ha passat de moda. També és veritat que ja no hi ha nens al carrer que juguin perquè els hem orientat cap al món virtual, que les parelles no es petonegen en públic i que per jugar a futbol ara demanen un terra amb gespa artificial i línies pintades.

Per ser justos, cal dir també que tots aquells records ja només existeixen a la meva memòria, i que quan passo per allà, per anar a correus o portar el cotxe al mecànic, la veritat és que ni hi penso en tot això. Però no sé, potser és simplement nostàlgia, però saber que existia aquest espai físic et donava una sensació de pertinença.

O potser no, potser no és només nostàlgia, sinó constatar de forma lúcida que novament fem el mateix que hem fet sempre, destruir de forma sistemàtica elements característics del passat recent. Aleshores recordem que l’urbanisme no és només tirar una paret aquí o plantar uns arbres allà, que sovint, als pobles, les places no estan fetes només de formigó, grava i sorra, sinó també de vivències i records.

Sigui com sigui, aviat tindrem plaça nova, i pujarem fotos al grup de Facebook de com era la plaça Pep Ventura abans, i uns diran que la plaça abans estava millor i altres diran que era necessari una plaça nova, i jo (amb un somriure amarg) continuaré pensant que a la seva manera tots tenen la seva part de raó.