L’empordà i els empordanesos

Les gràcies de l'Empordà, segons Pere Coromines, eren trenta-dues en una primera tongada: «Assentem-nos damunt d'aquell marge, part d'allà dels tamarius, on estarem a recés del sol ponent i de la tramontana. Guaita els tórts que passen devès Palol, venint de Llers, gurmands d'olives»... Empúries la grega, cap de Creus i les ruïnes de Sant Pere de Roda ja eren glossats per Coromines en el seu llibre, al costat de paratges tan singulars i rellevants com la badia de Roses, Quermançó o el riu Fluvià. Altres gràcies empordaneses eren la tramuntana, els pagesos o l'esperit de llibertat, juntament amb temes tan suggestius i esotèrics com el vi ranci de Llançà i de Roses, els burros de Biure, les oques de Sant Cornelis, les flaones de Peralada, els Plagues de Llers o les gallines de Marzà, «que van a 'ponre' a Garriguella»: «Gallines de Marzà, descuidades feineres ¿què hi trobeu en les porxades de Garriguella que no ho tingueu a casa? Ai, bergant empordanès, fadristern rodamón: ¿no ets tu l'eterna gallina de Marzà?»...

Pere Coromines va encetar, amb aquesta obra tan senzilla i apassionada, el seguici de barcelonins enamorats de l'Empordà, gremi que compta a hores d'ara amb un dens llistat de noms il·lustres. L'obra de Coromines, publicada el 1919 i de la qual se'n va fer una reedició facsímil, amb dibuixos d'un jove Salvador Dalí, representa un dels llibres clàssics i fonamentals de la nostra comarca. Al seu costat, caldria esmentar els de Carles Fages de Climent: Les bruixes de Llers, Balada del Sabater d'Ordis, Vila-sacra, capital del món i Somni de Cap de Creus. Després, també El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, de Manuel Brunet; les Cançons de rem i de vela, de Josep M. de Sagarra; les Vint cançons, de Tomàs Garcés; i, com a mínim, els Escrits empordanesos i Aigua de mar, de Josep Pla. N'hi ha d'altres, ja ho sé, però triar és sempre expressar una opinió i les opinions encara són lliures, per sort...

És realment tan bonic, tan corprenedor, tan entranyable, l'Empordà com ens volien fer creure els entusiastes vinguts de Barcelona? Amb tota seguretat, no és aquest el país idíl·lic, ensucrat i sense problemes que ells creuen percebre quan venen a gaudir d'uns dies de vacances. Una cosa és fer turisme o estiueig i l'altra viure-hi dia rere dia, amb totes les mancances, les angoixes i la força anorreadora del costum i la rutina. Però, per altra banda, sembla impossible que una terra que ha inspirat tantes lloances, que ha motivat tants poetes, pintors i músics, que ha fet vibrar l'ànima de tants artistes, no tingui quelcom d'especial. Des de Sant Salvador al cim de Verdera, des del coll del Frare sobre Portbou, des del castell de Sant Ferran de Figueres, des del cim del Puig Neulós, són tantes les visions panoràmiques, sensiblement diferents però a la vegada complementàries, que ens ofereix aquesta plana voltada de muntanyes i oberta a la mar!...

És cert que els empordanesos tenim fama d'arrauxats, de poc reflexius, de tocats per la tramuntana... Pensen els de fora que gaudim, o patim, d'un peculiar sentit de l'humor. De vegades m'han dit, quan he pretès tocar un tema amb certa ironia: – És clar, com que tu ets empordanès... Potser sí, qui sap! Coses es conten...

Rampell, individualisme, autocrítica, sornegueria, passió pel país, al capdavall. Tornem a Coromines: «I com que a mi mentres me parlis de l'Empordà serà com si m'omplissis el beire del vi ranci de Roses, tornem a començar i conta'm les gràcies que tu li trobes: – La primera gràcia de l'Empordà... Ai, amic! No te'n cansis fins a les mil de les derreres mil»...