El PSOE encara no ho ha entès

És evident que el PSOE no ha entès o no ha volgut entendre la naturalesa de l’acord que va subscriure amb Junts per garantir la investidura. Va ser el mateix president Puigdemont qui va deixar molt clar que no era un acord de legislatura, i que cada passa es miraria amb el recel propi de qui no confia en el soci. Però, com que Pedro Sánchez és un supervivent nat i ha aconseguit surfejar per la política enredant els uns i els altres, devia pensar que Puigdemont seria tan fàcil d’entabanar com ho havia estat Junqueras. Al capdavall, les paraules i els fets no sempre mariden en política, i una vegada subscrit un acord, acostuma a ser molt difícil que es trenqui.

Tanmateix Puigdemont no és Junqueras, ni l’acord de Junts es basa en la complicitat ideològica –allò del front d’esquerres, on ERC es mou amb comoditat–, sinó en un document de termes molt precisos que exigiran una seriositat negociadora, que el PSOE no està acostumat a tenir amb els seus socis eventuals. En aquest sentit, haver volgut presentar tres paquets legislatius en què, amb l’excusa de revaloritzar les pensions i altres qüestions rellevants, es retallen competències de la Generalitat, s’agreuja el magre finançament que pateix Catalunya i, a sobre, s’introdueix un article a la llei d’enjudiciament civil –el 43 bis– que posa en perill l’amnistia, és intentar guanyar un màster en trilerisme.

L’amnistia és una pedra angular de l’acord subscrit per Junts i certament resulta sorprenent que a la primera possibilitat el PSOE ja intenti neutralitzar-la. Segons ha avisat Gonzalo Boye, aquest article adequadament camuflat dins la macedònia de decrets donaria instruments a la cúpula judicial espanyola per dilatar l’aplicació de l’amnistia, atès que permetria presentar qüestions prejudicials al TJUE i esperar la resolució. Dos anys de demora, pel cap baix. Davant d’aquesta evidència, el portaveu Josep Rius ha avisat amb sarcasme que "si algú es necessita fer perdonar per la cúpula judicial, és el seu problema, però no ho farà amb els vot de Junts". Un vot que, en paraules de Jordi Turull, és, a hores d’ara, "un no com una casa de pagès", i per això Junts demana retirar els tres decrets i que es tornin a presentar "separats, negociats i pactats amb Junts".

La resposta del PSOE ha estat l’habitual: prepotència i demagògia, a parts iguals. D’una banda, la ministra Montero ha rebaixat l’actitud de Junts a una simple reacció de "tactisme i partidisme", per tal de "fer valer els vots i la marca", com si el PSOE no estigués immers eternament en el tactisme i el partidisme. De l’altra, Santos Cerdán ha tret l’espantall dels pensionistes, en el sentit que no votar el decret macedònia seria anar en contra seu, quan no hi ha llei universal que impedeixi revaloritzar les pensions, fent els decrets d’una altra manera. Tot plegat, la supèrbia pròpia de qui creu tenir el poder, sense entendre que, en el seu cas, és un poder prestat. De moment, malgrat el to de les declaracions, Montero està intentant "explorar el perímetre", segons una peculiar expressió dita a TVE, en la línia d’oferir alguna mena de "contraprestacions".

Però quina contraprestació hi pot haver a l’estafa d’ajornar sine die l’amnistia? No sembla que Junts ho pugui admetre, quan es tracta d’un punt troncal de l’acord i del seu compromís públic. A més, saben bé que aquesta jugada del PSOE ni és casual –culpa de la UE, justifiquen– ni és innocent. El fet és que Pedro Sánchez pot permetre’s aprovar l’amnistia, però farà tot el possible perquè no hi hagi amnistiats, especialment l’amnistiat més sonor, no endebades la possibilitat que Carles Puigdemont retorni a Catalunya li fa més por que a Feijóo. Aquest és el nus gordià de l’acord subscrit: que Sánchez i Puigdemont sostenen la mateixa corda, però tiben en direcció contrària.

En aquest punt, saber com es resoldrà aquesta primera topada, de les moltes que hi haurà, resulta molt difícil. Però una cosa sí que sembla clara: el PSOE no podrà practicar l’art del trilerisme amb la mateixa facilitat amb què ho ha fet fins ara. Perquè ara no té uns socis acomodaticis, sinó uns adversaris eventualment aliats, que faran valer els seus vots sense complexos. Ha canviat la naturalesa del pacte. Potser seria hora que el PSOE se n’adonés.