Lladre d’amor

Els poemes de Joan Salvat Papasseit han estat musicats i cantats per Lluís Llach, Ovidi Montllor, Celdoni Fonoll, Ramon Muntaner i Joan Manuel Serrat, entre altres. Lladre d’amor aplegava velles cançons de lladres i bandolers, com El fill de Montagut, Els contrabandistes, L’hereu de la forca o Els xafa-roques, amb tot el nervi i embat d’aquells temps obscurs del XVIII i XIX, quan els cantaires oferien als passavolants, per carrers i places, les narracions de les aventures i desventures d’aquells herois de llegenda: «Cançó que n’he cantada, si en voleu cap, / m’heu de donar dos quartos per caritat, / per’mor de Déu, / que les vetlles són llargues per Sant Andreu»…

Els meus avis paterns, que eren de Llers, recordaven encara històries esgarrifoses del Rellotger de Creixell, dit altrament en Xicu Rellotger, i la seva trista fi, denunciat per una pastoreta que el veié entrar al mas de la Falgarona d’Avinyonet de Puigventós, on fou morta a cops de destral la mestressa, després de robar-li els diners de la venda d’un parell de bous al mercat de Figueres. El Rellotger, que es deia Narcís Serra, fou executat al garrot l’any 1882, a la Font del Rei de Girona, juntament amb el Menut de Pins i l’encobridor Savalls. Així rematava la crònica dels fets el diari La Lucha: «Déu los hage perdonats, y nos guardi de presenciar altra vegada semblants actes, que desdihuen de la civilisació actual; mes crech no serà aixís, puig lo cel torna á posar-se núvol y senyala tempestat, se satisfá la justícia humana. Però, y la divina?».

"Els meus avis paterns, que eren de Llers, recordaven encara històries esgarrifoses del Rellotger de Creixell (...) i la seva trista fi, denunciat per una pastoreta que el veié entrar al mas de la Falgarona d’Avinyonet de Puigventós, on fou morta a cops de destral la mestressa"

«Mal usar no pot durar, / la justícia mai no es cansa». Així finien gran nombre de cançons de la rondallistica bandolera. Tornant a Salvat Papasseit, un poeta amb títols com Poema de la rosa als llavis, Mester d’amor, Amada, amada, Sense el ressó del dring, Arquer d’amor, Amo l’aroma o Ara no es fa, però jo encara ho faria, ens recordava, com deia Agustí Pons, que «era l’autor de la millor poesia eròtica, pura i impúdica a la vegada». Versos tendres i violents alhora els seus, versos d’amor desfermat, sensual, un goig de viure de neta arrel mediterrània, esclat de vida exultant, ben paradoxal en un home com ell, que va morir tuberculós als trenta anys: «Si en saps el pler no estalvïis el bes, / que el goig d’amar no comporta mesura. / Deixa’t besar i tu besa després, / que és sempre als llavis que l’amor perdura»... Doll vessant d’imatges intenses, enlluernadores, d’un erotisme vital com les escopetades dels mítics bandolers: «Si et veia la sina, / veia dos fitons; / oh, deixa’m, amiga, / que provi el meu pols. / Si un pit et sagnava, / beuria la sang; / si et sagnava l’altre, / amb les dues mans»... «Amada, vas lleugera de roba i en corrent / tos pits saltironegen en son si; / després bojament rius en adonar-te’n, / talment com una nena enjogassada»…

Tardes d’hivern. El sol relluu en les pollancredes daurades, en l’esclat de sang dels aurons, en el verd adust de les pinedes. Una natura a les portes de la mort, però exultant encara de vida que s’escola, troncs avall, en la lenta fugida de la saba. «Ara no es fa, però jo encara ho faria: / una galera armaria de nits / o un galió amb les veles més fines / i amb cent pirates com la meva sort. / No em pregunteu quines mars fendiria, / foren aquelles on calgués valor»... Penso ara en els bandolers i lladres de camí ral que assolaren temps ha les nostres terres. Penso a l’ensems en Salvat Papasseit, malalt de mort i capaç d’escriure encara: «Jo robaria només per amor. / Fos amb engany, si de grat no venien, / jo robaria les noies dels ports»... Boscos llunyans a la «muntanya d’ametistes», esclat morent... «Deixa’t besar i si et quedava enyor, / besa de nou, que la vida és comptada»...