L'aigua, un regal molt fràgil

Pere Puigbert fa bones les paraules de Luchino Visconti, qui considerava el cinema com una peça d’artesania. Malgrat que havia seguit els seus èxits cinematogràfics a través d’aquestes mateixes pàgines, mai havia tingut l’oportunitat de gaudir-ne fins aquestes festes de Nadal. Un exquisit regal projectat a l’interior de l’Espai Misteri, prop de la deu d’Aigua Vilajuïga, on vaig assaborir les dues últimes produccions del cineasta nascut a Ventalló: la multipremiada El vent que ens mou i el curt Fluvius. Us asseguro que em varen impressionar per la seva sensibilitat i capacitat d’atracció. Per la forma de traslladar a la pantalla la bellesa de la quotidianitat i d’entorns que ens són propers, amb una visió despullada d’estridències i excessos però, sobretot, perquè conviden a reflexionar.

En aquest sentit, Fluvius fa un viatge poètic per les aigües del Fluvià, des del seu naixement a la Garrotxa i fins a desembocar a l’Empordà. Un recorregut avui ja pretèrit i en perill, perquè l’actual sequera ens impedeix gaudir d’aquestes imatges, colors, sons i sensacions en plena natura. Una situació que fins ara ha estat recorrent al llarg de la història però que, en cas d’encertar els climatòlegs i de continuar sense un remei, ens deixa una peça molt mala al teler.

"L’aigua és un dret però també però també un recurs limitat"

Des de fa més de tres anys, és a dir més de mil cent dies, les pluges han estat més minses de l’habitual. Com sabeu, fa uns mesos, aquesta anomalia va obligar a declarar l’estat d’emergència a la majoria dels municipis de l’Alt Empordà i a altres punts del país. El mateix que va passar fa quinze anys, amb l’anterior gran sequera. Com llavors, crec que no he estat l’únic que ha tingut la sensació que el problema quedava molt lluny per a una gran majoria de la població fora de la zona afectada. De fet, el mateix director de l’ACA, Samuel Reyes, no se n’ha estat de treure els colors als habitants de les grans ciutats que només han reaccionat quan s’ha parlat de restriccions als gimnasos, al camp del Barça o de l’ús de vaixells per subministrar Barcelona.

L’aigua és un dret però també però també un recurs limitat. Tinguem clar que la sequera no acabarà el dia que els pantans tornin a la normalitat, sinó quan tots nosaltres actuem amb consciència de la vàlua d’aquest regal, per alguns d’origen diví, però d’indiscutible valor terrenal.

Consulta aquí totes les notícies d'Emporda.info