Trobar la justa mesura

A l’Escala tenim l’enorme sort de tenir una densitat, varietat i qualitat de patrimoni cultural que no té cap altre poble a Catalunya. El nostre territori ha estat habitat des dels temps més remots, i cada generació ha deixat d’alguna manera la seva empremta. D’entre els centenars d’actius amb interès patrimonial n’hi ha que son de l’Ajuntament, un d’ells és la finca coneguda com Can Ramis.

L’any 1999 el ple municipal de l’Escala va aprovar el que es coneix popularment com un «vitalici» amb la vídua del pintor Rafel Ramis. En aquell moment, tenia tot el sentit que en l’acord de cessió onerosa de la finca es detallés que s’hi constituiria un espai cultural en el que es posaria en valor la seva figura i la seva obra, ja que, cal tenir en compte, l’any 1999 no hi havia a disposició ni el Museu de l’Anxova (2006) ni l’Alfolí de la Sal (2019), ni cap espai que pogués acollir l’obra del pintor escalenc amb garanties.

Rafel Ramis és el pintor a qui s’han dedicat més exposicions a l’Escala, fins i tot més que a Massanet o a Enric Serra. Aquesta feina ha contribuït a que tots els escalencs ens estimem la seva obra, i per això és comprensible que algunes persones hagin manifestat el seu desacord i inquietud amb el que vam aprovar per ple: l’alienació de la casa-estudi del pintor.

L'Escala posarà a subhasta Can Ramis per comprar altres finques de més interès

Entenent aquest neguit, creiem que si s’analitza objectivament el nostre panorama cultural s’entèn que, per seguir difonent l’obra del pintor és més efectiu exposar-lo puntualment (ja sigui per temàtiques, cronologies, en diàleg amb altres artistes, etc.) que, com proposen alguns partits de l’oposició, dedicar-li un espai museístic per ell sol (o en companyia de’n Lassús i en Palau), que estigui vigilat per uns masovers, i que, m’atreveixo a dir, no tingui el nombre de visitants que seria desitjable. I és que l’existència d’un nombre considerable d’usuaris potencials és un factor essencial per poder desenvolupar un procés de presentació museològica i, alhora, justificar les inversions econòmiques que, per les característiques de la finca, serien ingents.

Tal com també es va dir al ple, un altre aspecte fonamental alhora de decidir quines finques val la pena que posseeixin els ajuntaments és el de la seva elegibilitat per rebre subvencions. En el cas d’immobles amb interès patrimonial, les categories de BCIN i de BCIL son les que poden optar a subvencions més quantioses, podent arribar al 100% de finançament. Aquest no és el cas de la casa del carrer Perxel.

Dèien a la Grècia Clàssica que «la política és l’art de mesurar». El relat cultural de l’Escala fa anys que s’enfoca des de tres eixos principals, el passat grecorromà, Caterina Albert, i el nostre passat (i present) mariner i salador. Hi ha varies finques que seràn molt més útils per la definició d’aquest relat, i la nostra feina és la de «mesurar» a què dediquem els recursos d’acord amb aquesta narrativa.

Seguirem treballant per donar a conèixer la vida i obra de Rafel Ramis, que en l’actualitat està perfectament conservada i catalogada al Museu de l’Anxova i de la Sal.

L'oposició de l'Escala presenta un recurs contra la subhasta de la casa del pintor Rafel Ramis