L’esmorzar de mal pair

Un dia laborable qualsevol d’aquesta tardor. Passo per l’Ajuntament de Castelló d’Empúries per un tema de feina. Com sempre, em reben amablement. Parlo amb qui toca fer-ho i tanquem la feina. Aprofito per admirar, un cop més, com n’ha quedat de bé la plaça del palau dels Comtes d’ençà de la seva darrera reurbanització. Sense cotxes, llueix com cap altra. Només em sap greu el mal estètic que fa l’edifici de davant, no s’havia d’haver construït mai tal com va quedar. Fa nosa i el seu arquitecte no va tenir cap sensibilitat amb l’aspecte medieval de l’entorn. No és l’únic cas, ni a Castelló ni a molts altres llocs del nostre Empordà. En fi.

«En calent, espero, és un dir, que canviïn aviat d’amos o de gerència. Quan n’arribin de nous, reivindicaré els dos euros i mig que vaig pagar de més»

En sortir de la seu municipal noto que un cuc matinal m’estreny. Em ve de gust prendre un cafè amb llet i un petit entrepà d’aquests que es fan ara. Entro en el bar d’un hotel que hi ha just a tocar el Palau i la Sala. També m’atenen correctament, res a dir... Fins a l’hora de pagar. El noi de la barra em diu que són quatre euros i mig. Cartera en mà, trec la targeta de crèdit i, com si fos un saló de l’Oeste pel·liculero, ell desenfunda la paraula més ràpid i m’adverteix: «Ho sento, aquí només es pot pagar en efectiu». Soc de reacció lenta, m’ha tocat de ple. El meu cervell acabat d’esmorzar intenta digerir el missatge. Parlo en veu alta: «En el bar d’un hotel d’un poble turístic no puc pagar amb targeta?». «No, no pot. Haurà d’anar al caixer d’un banc»... I m’assenyala, amablement, l’entitat bancària que hi ha just davant del local i que és en els baixos de l’edifici que em feia nosa. Vatua l’olla, només em faltava això. Hi vaig, trec vint euros. Com que no en soc client, he de pagar una comissió de dos euros i mig. Fet i fotut, l’esmorzar m’acaba costant set euros... Ara penso per mi: M’hauran fotut els calés, sí. He fet el préssec, també. Però ningú em treu el dret d’explicar-ho i dir que malament anem si no hem entès com funciona l’economia d’ara des d’un establiment més o menys turístic. En calent, espero, és un dir, que canviïn aviat d’amos o de gerència. Quan n’arribin de nous, reivindicaré els dos euros i mig que vaig pagar de més.

«Explicaré el cas a un amic meu que treballa en una administració que vigila aquestes coses, li agraden les novel·les negres...»

A punt vaig estar de demanar un full de reclamacions, però vaig pensar que potser no en tindrien dos i que m’hauria de fer jo mateix una fotocòpia de l’original abans d’omplir-la. I no em va sortir dels pebrots fer-ho. Tampoc vaig saber veure cap rètol que m’advertís d’aquesta restricció de pagament. Ho explicaré a un amic meu que treballa en una administració que vigila aquestes coses, li agraden les novel·les negres... Això sí, l’entrepà era bo.