L’informe Pisa no és el problema

Ha estat sorprenent la vehemència amb què algun alt càrrec d’Educació ha sortit a qüestionar el model de treball de l’informe Pisa. Sobretot, quan encara no fa massa temps aquestes mateixes dades servien per respondre als atacs d’aquells que qüestionen la immersió lingüística a les aules catalanes. Per a mi, tant unes com les altres són igualment vàlides, l’única cosa que ha canviat és que les últimes han posat de manifest una situació que desagrada als responsables polítics del nostre país. La clatellada ha estat històrica.

Pisa posa a prova la competència de l’alfabetització dels estudiants dels països desenvolupats en tres camps: lectura, matemàtiques i ciències, però també, aspectes socials com el benestar de l’alumne i la motivació. Aquest examen a alumnat de quart d’ESO de vuitanta països ha situat Catalunya a la cua de l’estat, només per davant de Ceuta i Melilla. I en el conjunt d’Espanya, els resultats tampoc han estat per llençar coets. Unes dades que semblen haver agafat amb el peu canviat alguns dels responsables del sector. Un fet sorprenent, quan molts dels seus professionals fa temps que demanen canvis per tombar una situació que s’agreuja a cada nou curs. Excusar-se amb la pandèmia i els canvis demogràfics és quedar-se a la superfície de la realitat que diàriament es viu a l’aula.

"Molts amics, coneguts i saludats que es dediquen a la docència fa temps, massa i tot, que es queixen de les dificultats afegides de la seva feina"

Molts amics, coneguts i saludats que es dediquen a la docència fa temps, massa i tot, que es queixen de les dificultats afegides de la seva feina. Canvis constants de mètodes pedagògics, una excessiva burocràcia i, fins i tot, un accés de bonisme acaben afectant la preparació final del nostre alumnat. És clar que falten més recursos econòmics, però també tenir clar quin és l’objectiu que es vol aconseguir. Sovint, he tingut la sensació que a casa nostra preocupa més la forma que el fons, la rapidesa amb què incorporem noves eines per sortir a la fotografia més que els seus efectes sobre l’educació.

Diu molt poc que Espanya acumuli vuit lleis educatives en quaranta-cinc anys de democràcia, que serien nou d’haver tornat el Partit Popular al govern. Revertir aquesta urgència demana grans consensos i recursos, si volem evitar que, d’aquí a tres anys, els resultats tornin a trontollar com la torre de la plaça dels Miracles de Pisa. Si no, potser sí que al final necessitarem un miracle.