CRÍTICA DE L'ESPECTACLE DE DANSA "AL FONDO RIELA"

Caiguda del cel

«Qualsevol espectacle de Rocío Molina és sinònim de bellesa absoluta, de rauxa, perfecció en fons i forma, acompanyada per intèrprets de luxe»

Espectacle "Al fondo riela".

Espectacle "Al fondo riela". / Oscar Romero

Xavier Cairó

Xavier Cairó

Després dels aclaparadors èxits de Là dels Baró d’Evel, de Sonoma de La Veronal, i encara amb la boca i els ulls badats de bat a bat per la recent visita dels Peeping Tom amb Dyptich, queda clar que l’aposta per la dansa i l’escena contemporània a Figueres és rebuda amb entusiasme i expectació i que darrerament pocs espectacles a la nostra ciutat ens han sacsejat i emocionat tant com els esmentats. Aquest dissabte, el privilegi serà el de poder gaudir, en el marc del Festival FlamenGI, del referent absolut del flamenc contemporani, Rocío Molina, amb Al fondo riela (Lo otro del uno) la segona i millor part de la trilogia sobre la guitarra amb la qual la bailaora retorna, en certa manera, als seus orígens, després de trencar esquemes i fer miques tots els motllos amb Caída del cielo, com en el seu moment ho va fer La leyenda del tiempo de Camarón.

La seva majestuosa i magnètica presència escènica, juntament amb una tècnica depuradíssima, fa temps que enlluerna el públic i la crítica dels cinc continents. Premi Nacional de Dansa als 26 anys i coreògrafa resident del Théâtre National de Chaillot de París, ha estat reconeguda amb el prestigiós Lleó de Plata de la Biennal de Venècia de dansa 2022 per les seves coreografies «avantguardistes, singulars i d’una potència innata».

I és que qualsevol espectacle de Rocío Molina és sinònim de bellesa absoluta, de rauxa, perfecció en fons i forma, acompanyada per intèrprets de luxe com, ara, els guitarristes Eduardo Trasierra i Yerai Cortés, amb qui juga un joc de seducció i provocació, i gairebé repta que es batin en duel per tal d’esbrinar qui dels dos treu el millor d’ella amb les notes que surten dels respectius instruments. Segons les seves pròpies paraules, Trasierra és harmonia i complexitat tècnica i Cortés tot intuïció i naturalitat. La seva complicitat i diàleg a escena són igualment encomiables.

Capítol a part (sempre ho ha sigut), l’enlluernador disseny de vestuari que passa del negre a una explosió de color i rialles com a epíleg d’un espectacle inoblidable.