Pisos turístics: lleis fetes des de Barcelona

L‘excessiva concentració de pisos turístics és un problema greu en moltes zones de la ciutat de Barcelona o al barri Vell de Girona. També en municipis com, per exemple, Cadaqués on, sumats al gran nombre de segones residències, converteixen en gairebé utòpic que, deixant de banda la via de l’herència, els joves del poble puguin accedir a un habitatge i quedar-s’hi a viure. Si hi ha un problema, s’ha d’intentar solucionar. Això és evident i així ho ha provat de fer la Generalitat amb una nova llei que limita el màxim de pisos turístics a un màxim de 10 per cada 100 habitants. Així d’entrada, el topall sembla lògic, i pot sorprendre que se superi en bastants poblacions, però tant la limitació com la nova llei tenen un problema. Que són iguals per a Barcelona que per al Port de la Selva, per al Barri Vell de Girona que per Colera o Portbou. Una medicina comuna aplicada des d’un despatx de la gran capital.

L’accés a l’habitatge és un dels grans problemes de la Catalunya actual. Un autèntic fre per a les vides de les noves generacions. La diferència entre l’augment de la població, de 6 a 8 milions de catalans en relativament poc temps, i l’oferta de pisos a preus assequibles n’ha estat la causa. El turisme, amb la seva elevada rendibilitat econòmica, ha agreujat el problema en determinats punts. Per què llogaràs el pis tot l’any per 500 euros al mes si en pots treure 300 la setmana a l’estiu o 400 a un ciclista holandès a la primavera? Calia regular-ho, perquè, com ha comentat l’alcaldessa de Llançà, Núria Escarpanter, «vivim del turisme, però no pot ser que parelles joves no trobin habitatge al poble». El problema és que eliminat l’excés de pisos turístics al mig de Barcelona o al Barri Vell de Girona, també te’n carreguis masses al Port de la Selva o a Colera. O en tants altres llocs on el turisme és gairebé la seva única font d’ingressos econòmica. Bé, de fet no se’ls carregaran, els convertiran de pisos turístics regulats a pisos que es llogaran en negre.