Dies de tardor

Després de l'octubre, novembre ha arribat ja. Dies curts, llum matisada, un degotall que sona en un racó amagat. Lentament, amb certa recança, als boscos es va esvaint l'orgia d'ocres, daurats, carmins i porpres. El bosc és el gran decorat de la tardor. La cacera, els bolets, remors i veus … El bosc es resisteix a morir. Podríem imaginar-nos, per dir alguna cosa, la llegenda artúrica del Sant Graal sense un bosc tardoral al fons? Llums estranyes pels marges, dies emboirats, soques tortes, esvorancs humits, molsa i falguera... A terra, una ampla i densa catifa de fulles mortes. Cau la tarda o ho sembla, qui sap, enmig de les branques d'aram lluent.

Temps de rondalles, ara, d'aquelles que ens explicaven els avis vora la llar, quan el dia finia i les vetlles eren llargues, assossegades i tendres. Rondalles com les que recollí Joan Guillamet: la d'en Mitja Lluna de Cadaqués, que anà i tornà d'Amèrica en una sola nit, en un llagut comandat per les bruixes; la del Roig de Riells, que pujava a tot drap la Costa Roja en un carret tirat per una cabra i un gos; la del gat que es pixava a l'orinal de casa seva; o les d'en Feliu de Sors... O com la que recordava Carles Pi Sunyer a Una interpretació de l'Empordà: «El Barber de Navata, del qual una dida vella ens contava que ella l'havia vist passant pels carrers. Una ànima en pena condemnada a anar els vespres per masos i poblets amb un petit llum al ventre, i que les nits de vent o pluja s'arrecerava sota un ràfec»...

I llavors, els mites de les fonts boscanes: les fades, les goges, les aloges, les encantades, les dones d'aigua... I les llegendes recollides pels nostres poetes. La del Mal Caçador, per exemple. Versos de Joan Maragall: «La missa matinal / la diuen allà dalt, / les portes són obertes»... O de Sagarra: «A la cambra d'Elvira / ja s'acostava l'àngel de la mort»... I la llegenda del comte Arnau, també dins el corpus maragallià, pels boscos de Montgrony fins a Sant Joan de les Abadesses: «Només fa mil anys que corre / el comte Arnau... i està cansat»...

És ben curiosa, en la rondallística popular, la tossuda reincidència en el tema de les ànimes en pena. Espectres condemnats a vagar eternament, en remissió dels seus pecats. El mateix comte Arnau, és clar; el Mal Caçador també; el Barber de Navata... Esperits que no trobaven ni trobaran repòs i que es fan presents en determinades hores i circumstàncies. Com deia la tradició de les carbasses amb l'espelma a dins que posaven temps ha el jovent del nostre Pirineu, per tal d'espantar les velles la nit de Difunts. Tot ve i torna i tot sembla nou, ja veieu. Qui ens vol enganyar ara?...

Temps de rondalles, ara, d'aquelles que ens explicaven els avis vora la llar quan el dia finia

Tardor que mor, també, tardor morent... Molts arbres assagen fulla per fulla el seu particular striptease final. És llei de vida. Uns i altres –roures, pollancres, faigs, trèmols, castanyers...– lliuren les seves fulles seques a la caducitat anual i a la sonora i folla llibertat de la tramuntana. I restaran per sempre més nus, oferint-se impàvids, un esquema d'arbre només, lliurat a l'abraçada passional del vent lúbric.

Josep M. de Sagarra, a Girona a la tardor, evocava: «Sota del pont camina l'aigua trista, / és l'aigua de la pluja de Tots Sants, / el cel és malva i rosa i ametista, / hi ha un or de fulles pels camins forans»... Els que hem viscut dies i dies a la immortal ciutat, vora la clenxa de l'Onyar, no oblidarem mai aquests versos.