Les alegries petites

A mitjans de la setmana passada, als cantallobencs ens arribava la notícia que l’empresa Desarrollos Renovables RPG 7 SLU desistia de tirar endavant el Parc Eòlic Neulós. Es fonia doncs una de les diferents amenaces que encara tenim a sobre com una eterna espasa de Dàmocles. I dic eterna, perquè a Cantallops estem patint aquesta mena d’amenaces de les multinacionals de l’energia de manera intermitent des de ja fa vint-i-sis anys. Vint-i-sis. Que és aviat dit. Ha estat sens dubte una bona notícia per a tots els qui vivim amb preocupació tot aquest assumpte i hi portem invertit molt de temps, energies i hores de son.

Però mentre això passava, altres projectes semblants que ens ronden continuen en un inquietant estat de letargia o, pitjor encara, es troben en un punt més avançat de tramitació com és el cas del Parc Eòlic Galatea, situat a la zona de Canadal i Santa Llúcia (entre la Jonquera i Cantallops). Tot i l’oposició de la gent del país, de moltes entitats i associacions, de tots els ajuntaments de l’Albera, del Consell Comarcal, del sector turístic, de la DO Empordà, etc., aquesta mena d’iniciatives faraòniques semblen no tenir aturador.

No desenvoluparé ara el que suposaria la implantació d’aquests parcs eòlics pel que fa al patrimoni històric, paisatgístic, natural i en termes de biodiversitat en espais naturals tan rellevants com la serra de l’Albera o el golf de Roses i cap de Creus perquè aquesta qüestió ja s’ha tractat a bastament en infinitat d’articles. Però sí que voldria posar el focus en una qüestió que resulta molt sorprenent: que se’ns repeteixi contínuament quins són els objectius de reducció d’emissions que marca la Unió Europea, però ningú es prengui seriosament els objectius de preservació de la biodiversitat de la mateixa Unió Europea, que diuen (per posar un exemple) que el 2030 hem de tenir estrictament protegit el 10% del nostre territori. En la línia d’això últim, van les mocions aprovades recentment per 17 ajuntaments de la zona que demanen la creació del Parc Natural de l’Albera.

«Arribats en aquest punt, molts ens demanem per què es volen tirar endavant macroprojectes que només beneficien a les grans empreses i únicament són rendibles si se subvencionen amb els diners dels nostres impostos»

També la mateixa setmana passada vam saber que la Unió Europea ha promès 1.400 milions d’euros de rescat a les empreses del sector eòlic, fet que suposa l’enèsim símptoma de la imminent punxada de la bombolla en què es troben les energies renovables. També, que es farà una plataforma d’assaigs per a l’eòlica marina al golf de Roses que costarà 80 milions d’euros. Arribats en aquest punt, molts ens demanem per què es volen tirar endavant macroprojectes que només beneficien a les grans empreses i únicament són rendibles si se subvencionen amb els diners dels nostres impostos. O per què la gent que ha tirat endavant els seus petits projectes particulars de fotovoltaica no ha rebut encara (ni rebrà) les subvencions sol·licitades per a l’autoconsum.

En definitiva, és el capitalisme de sempre, disfressat ara de sostenible, net, ecològic i tots els adjectius xupiguais que hi vulgueu posar. En aquest sentit, una bona part de l’opinió pública s’ha ben empassat el gripau. Però cada dia som més els que en aquesta suposada transició energètica només hi veiem els interessos econòmics dels de sempre. Greenwashing o la clàssica aixecada de camisa de tota la vida, vaja. En un context cada cop més preocupant de pèrdua de poder adquisitiu i d’empobriment de les famílies, estaria bé que algú ens digués fins quan els hi haurem de pagar la festa.

Subscriu-te per seguir llegint