«El crist» de Dalí i el fanatisme

Des de la setmana passada, una de les obres més icòniques de Salvador Dalí, El Crist, o El Crist de Sant Joan de la Creu, està penjat al Teatre-Museu de Figueres. El quadre, on es pot reconèixer la badia de Portlligat als peus de la figura crucificada, és propietat del Museu Kelvingrove de Glasgow, que el va comprar, per 8.200 lliures esterlines el 1952. Just un any després que el pintor empordanès l’acabés. Des de llavors, l’obra ha sortit ben pocs cops de la capital escocesa i, pel seu trasllat a Figueres, tant les mesures de protecció com l’assegurança que la cobreix han estat molt importants. En el seu moment, i això no és cap novetat al voltant de Dalí, l’obra va generar controvèrsia perquè hi havia qui no hi veia suficient «sentiment religiós». El 1961, un visitant del museu de Glasgow, Ninian McGregor, va atacar el quadre llançant-li una pedra que li va provocar danys a la part inferior. Tot i la restauració, els ulls més ben entrenats encara poden veure senyals dels treballs per dissimular el «forat» de la pedra.

EN IMATGES | 'El Crist' de Dalí arriba a Figueres

Veure Galeria

McGregor potser considerava que El Crist de Dalí – sense espines, ni claus, ni grans senyals de patiment– no era digne del martiri viscut per Jesús de Natzaret. O, potser, simplement l’atacant del quadre era un pertorbat. Una correlació entre el fanatisme religiós més embogit i l’ús de la violència que, amb totes les diferències que es vulguin, també continuem trobant avui dia. Només cal connectar la televisió per veure el Telenotícies.

No hi ha comparació possible entre la importància de la pedrada de McGregor i els bombardejos d’Israel sobre Palestina o els assassinats terroristes de Hamàs. És una acció individual d’un insensat contra dues barbàries que provoquen muntanyes de morts innocents. Però, en l’arrel de tot plegat hi ha un mateix problema comú: la fanàtica incapacitat d’entendre a qui pensa diferent de nosaltres.