Parlem de l’empordà, ara

Potser ningú com Josep Pla ha descrit en poques frases el caràcter dels empordanesos: «Endevinen el temps, miren el cel, espien la mar, senten el vent al clatell, veuen un peix, polsen una vela, segueixen un núvol, ensumen un rastre, fan pronòstics enraonats i prudents, tenen el paladar fi i tot ho volen fresc. Tenen l'enginy a la mà, els sentits desperts, senten créixer l'herba, dormen amb un ull obert. No hi ha altra cultura que aquesta en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra»...

El paisatge de l'Empordà l'hem admirat tantes vegades!... De les muntanyes esquerpes, clapejades de suros i alzines, a la plana oberta, pulcrament treballada en perfecta geometria de solcs, i a la costa dura, d'onatge furiós, de cap de Creus, fins a la badia de Roses, lluminosa i serena, corbada com un ventre de dona gràvida. Narcís Jordi Aragó recordava: «Fa anys que l'enginyer Frederic Macau va descobrir un altre secret de la badia, la seva forma es correspon a dues el·lipses tangents i la raó entre llurs eixos principals és exactament el nombre d'or descobert pels grecs, la ‘divina proportio’ dels renaixentistes, la secció àuria de Leonardo, la regla acceptada com a cànon de la bellesa»...

I després del paisatge, la gent. Aquesta gent arrauxada, somiadora, enquimerada en projectes fabulosos, però també una gent arrelada a la seva terra, lliure, obstinada, tenaç. Una gent que compta amb noms com Sibil·la de Fortià, regina dissortada; el cronista Ramon Muntaner; Narcís Monturiol i el seu Ictíneo; Pep Ventura i la seva tenora; el geni Salvador Dalí; Alexandre Deulofeu, amb la teoria del romànic empordanès; Víctor Català i la seva immortal Solitud... I altres encara, com la Lídia de Cadaqués, «que fou i no fou a un temps Teresa la Ben Plantada»; el Gambo de l'Escala, que no tenia pèls a la llengua; el mariner Luard del Port de la Selva, «cridaire, mentider i home de bé», en expressió de Josep M. de Sagarra; en Doro de la Vall de Santa Creu, «el més gran bolero que hagi existit», segons Pol Girbal. La llista fora interminable...

Senyals d'identitat empordanesos són la tramuntana, la sardana, el xiprer, el pi i l'olivera, el platillo i el suquet... I els llocs màgics: Empúries i Sant Pere de Roda, Llers amb les seves bruixes, la Salut de Terrades, cap de Creus ... «Palau del vent» en digué de l'Empordà el mestre Maragall. I les sardanes, la dansa mítica d'un poble «que estima i avança donant-se les mans», segons el poeta. I en el camp de la cuina empordanesa, en mots d'Eduard Puig Vayreda: «Naps de Capmany, pèsols i carxofes de Vilabertran, cebes de Vila-sacra, anxoves de l'Escala, oli de Cadaqués, oques d'Agullana, senglars de Maçanet, xais de llet criats a la plana, ànecs de l'Armentera, conills de Vilamaniscle, pomes de Sant Pere Pescador, melons de Cabanes»... Una llarga lletania de productes tradicionals d'aquesta terra mítica, la de la sirena i el pastor.

I cap de Creus, un joiell preuat. Montserrat Vayreda es preguntava: «¿Fou la màgia de la llum, de la riquesa de la fauna que podia caçar sense esforç, de la benignitat del clima, el que va permetre a l'home de la prehistòria arrelar a tocar de la Mediterrània? Quedà encisat pel litoral dels abruptes penyals de Cap de Creus, on s'obre la Cova de l'Infern, que com una boca dantesca no es cansa de devorar les aigües i tot el que s'hi cria i on sura l'escull de la Massa d'Oros, que assenyala el lloc que és el primer on toca el sol quan apareix damunt la Península Ibèrica?»...