Adeu Xaloc

Aquestes línies sempre prenen forma al costat d’una finestra. Ja sigui al meu despatx, amb el brogit de fons de l’N-II travessant Figueres; o a casa, sovint acompanyat d’un fidel testimoni. Així havia estat fins ara, però, des de dilluns passat, m’he quedat orfe d’aquesta complicitat silenciosa. En Xaloc ha marxat per sempre.

He estat pocs dies de la meva vida sense tenir a prop una mascota. Per casa havien desfilat gats, coloms, conills de bosc, hàmsters i conills d’índies, encara que mai gossos. Aviat farà deu anys, vaig conèixer la persona amb qui comparteixo vida i els seus dos escuders, Black i Xaloc. El primer, un teckel inquiet i tafaner; i el segon, un border collie afectuós i sempre pendent de tot. Mai m’hauria imaginat com m’acabarien atrapant.

Soc incapaç d’assegurar que el gos sigui el millor amic de l’home, una frase estereotipada i d’origen incert que alguns autors atorguen a l’advocat George Graham Vest durant un judici per l’assassinat a sang freda i a trets d’un ca. Però si no és certa, poc li’n falta.

En Xaloc ha marxat precipitadament. Com li tocava per raça a aquest descendent d’aquella gossa pastora anomenada Coloma que ens va sorprendre fa anys per TV3, era intel·ligent, sensible i afable. Ja imagineu que em podria estendre amb molts més qualificatius més enllà dels inherents al seu origen. Si teniu, o heu tingut mai animals a casa, encara em comprendreu millor.

Ell ha estat còmplice de molts d’aquests textos sense saber-ho. Del meu respecte al full en blanc. De la meva recerca d’un titular o de la paraula que encaixés millor. De les lectures i relectures en veu alta per si tot casava. De la tornada al punt de partida quan el resultat no era el desitjat... Abaixava els ulls i allà estaven els seus mirant-me fixament, com si intentessin donar-me una resposta. I quan portava massa temps davant de la pantalla, entre el meu braç i el teclat emergia el seu morro com intentant llegir allò que em tenia atrapat o convidant-me a fer una aturada.

Xaloc, està sent difícil omplir el buit que ens deixes. Però estic segur que aviat acabarà desbordat amb els grans records que ens deixes. Gràcies per recordar-me, com algú em va dir un dia, que «qui no estima els animals, difícilment estimarà les persones».

Subscriu-te per seguir llegint