La Figueres que s'emociona

Mai he fet teatre damunt d’un escenari. A la vida, tots interpretem un paper o un altre en algun moment, però això és una història diferent. Per aquesta raó, sempre he sentit admiració i respecte per aquelles persones que s’atreveixen a sortir davant del públic per a despertar-nos emocions així com per a aquells que són darrere bambolines, des dels autors a l’últim ajudant de producció.

Vaig créixer escoltant a casa noms com Eduard Bartolí, Josep Maria Gumbau, Mercè Huertas, Joan Minobis, Toni Montal o Josep Montalat, entre altres. Eren les figures del teatre local dels meus pares. Primer, a través dels seus records, i després, llegint cròniques de l’època o mantenint converses intenses amb alguns d’aquests personatges, vaig poder visualitzar una Figueres compromesa amb l’art dramàtic. La ciutat va ser pionera en posar a marxa un teatre municipal, el Principal el 1850. A la dècada dels anys setanta, aquest teatre va ser rescatat de l’oblit per convertir-se, sense que ningú ho sospités encara, en el reclam més important de la ciutat, el Teatre-Museu Dalí. Aquell equipament cultural de finals del XIX va ser dels «de més relleu a Girona, Catalunya i dels més significatius d’Espanya, dins l’arquitectura musical d’època neoclàssica», en paraules de l’historiador Alfons Martínez Puig recollides als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. És a dir, un motiu d’orgull.

L’incendi del febrer de 1939 va abaixar definitivament el teló d’El Principal. Els aficionats varen haver de recórrer a altres escenaris com el Casino Menestral, la Catequística, la Sala Edison o el Teatre Cinema El Jardí. Curiosament, els dos últims havien estat botxins de l’activitat teatral a la ciutat a favor del cinema.

El pas d’El Jardí a mans municipals el 1983 i la seva reinauguració vuit anys més tard, ha permès a Figueres tenir una programació regular compartida amb altres espais. I el més important, l’afició per fer teatre ha perdurat viva i exitosa amb companyies com La Funcional, Tequatre, A mossegades o, la més recent, 30 de febrer. En una ciutat sovint acomplexada, veure una platea dempeus, emocionada i aplaudint els seus hauria de ser un motiu suficient per recuperar l’amor propi. Com afirmava Laurence Olivier: «Un gran teatre és el signe visible de cultura».

Subscriu-te per seguir llegint