Joan Alsina, cinquanta anys!

El 18 de setembre passat es van complir els cinquanta anys de l’assassinat de mossèn Joan Alsina i Hurtós (Castelló d’Empúries 1942 – Santiago de Xile 1973) sobre el pont del riu Mapocho, a Santiago de Xile, al cap de vuit dies del cop d’estat del general Pinochet.

En Joan va entrar al Seminari de Girona el 1953, als 11 anys, i hi destacava per la seva intel·ligència i fina ironia empordanesa. El 1961 va anar al Seminari Hispano-Americà per preparar-se per anar a Xile. El 1965 va ser ordenat sacerdot a Castelló d’Empúries i enviat a Malgrat, on va treballar dos anys; el gener de 1968, amb vint-i-cinc anys, va marxar cap a Xile, i va ser destinat a la ciutat portuària de San Antonio, quan a Xile tenien lloc canvis socials i polítics importants: naixia Unidad Popular i, al cap de poc, el 1970, Salvador Allende era elegit president de Xile.

L’11 de setembre de 1973 tingué lloc el cop d’estat dels militars, i comença una purga, casa per casa, de tots els militants d’Unitat Popular. En Joan segueix exercint de capellà i treballant a l’hospital com a cap de personal.

El 18 de setembre, pressentint el que havia de passar, deixà redactat el seu «testament», que els companys capellans gironins van trobar quan ell ja havia estat assassinat. El 19, a la feina de l’hospital, el detingueren, l’interrogaren, el torturaren i l’assassinaren. Va morir demanant que no li tapessin els ulls, per donar el perdó als qui l’anaven a assassinar. Va morir per fidelitat als seus ideals cristians i sacerdotals. Una mort així, diu un seu company capellà, no s’improvisa.

El 1958 vaig entrar jo al Seminari Menor de Girona; en Joan estava al Seminari Major; quan el 1965 va ser ordenat prevere, jo ja estava estudiant Filosofia. Ell va estar a Malgrat de Mar de vicari (1965-67), i jo hi vaig estar de 1974 a 1978, just quan feia un any que en Joan havia estat assassinat. A Malgrat, hi ha encara molta gent que el recorda, l’estima i aquest setembre han fet actes commemoratius en ocasió dels cinquanta anys de la seva mort.

Transcric els comentaris que Mn. Vicenç Fiol va escriure a la revista Emporion el novembre de 2009, sobre el «testament» d’en Joan: «El dia 19 de setembre, vuit dies després del cop militar, és detingut i portat a l’internat Barros Arana, on és colpejat i maltractat. A les 10 de la nit és afusellat.

La nit abans, a la seva habitació, pressentint la mort, redacta el cèlebre escrit, anomenat el seu ‘testament’. Com a petit homenatge en l’aniversari de la seva mort, permeteu-me uns comentaris a aquest text. El divideix en tres parts: Per què? I ara? Esperances.

Per què? D’aquest apartat en destacaria aquests punts: és un text que redacta en una situació límit. Una visió molt clara de la realitat. S’hi esmenta el paper essencial dels EUA en el cop d’estat militar. Els qui porten a terme el cop d’estat tenien el poder i la força. Trobo especialment clarivident el seu comentari a una frase del govern: ‘Respetaremos todas las ideologies’ mentre no gosin fer-se car, realitat. Si gosen, en farem sang i carn trinxada.

Té molt clar el sentit de l’encarnació de Jesús. Haver apostat per fer-se un de nosaltres, porta a la Creu. Fa una pregunta molt punyent: ‘On són els qui volien arribar fins a les darreres conseqüències?’.

I ara? Amb un realisme que fa posar la pell de gallina, expressa el sentiment de por: manca de connexió interna. No saber qui soc, d’on vinc ni per quin camí vaig. Aquest em mira. Aquest em pot arrestar. Dependré d’una clau, d’una voluntat, d’una intuïció, d’una confessió arrencada. Suor freda, calenta. Una peça petita, sola, freda. No és saber què faré, sinó, què em faran. I el més punyent: per què?

El poble que tant s’estima: ‘Jau, o adormit o mort’. L’Església no té resposta a la nova, crua, dolorosa situació: ‘I la Nostra Mare Església? No es pot improvisar. L’equilibri només serveix per a temps de pau’.

Esperances. En aquells moments tan aspres impressiona la visió d’esperança que tramet el seu escrit: L’espiritualitat d’en Joan era molt profunda. Fixem-nos en les cites bíbliques que aporta aquest apartat: ‘Si el gra de blat no mor mai no dona fruit’. ‘La caritat no s’infla’. ‘La de veritat és clandestina. Perquè és el Verb fet carn’. ‘Anem d’ací d’allà, com ovelles sense pastor’. Té el convenciment que de ‘la muntanya cremada en tornarà a brotar la vida’. És especialment significativa la cita de Saint-Exupéry sobre el valor de les coses petites. Deixo per al final aquesta cita bíblica: ‘En les teves mans encomano el meu esperit’. I la crida que fa a la solidaritat: ‘Esperem la vostra solidaritat’.

Mai tan adient com en aquests moments la seva confiança total en el Déu que ha donat sentit a la seva vida: ‘Adeu-siau. Ell ens acompanya sempre, onsevulla que siguem».

Rellegiu-vos el seu «testament». És tan actual com el Nou Testament.