Records d’un poeta (I)

El primer llibre en català que vaig llegir fou aquest poemari, Cançons de rem i de vela, a casa del meu oncle David, a Girona. Els seus versos em van quedar gravats al cor i anys més tard, quan vaig poder, en vaig comprar un petit exemplar de tapes granatoses, editat el 1947, que conservo encara ara a la meva llibreria. Aquells versos foren escrits al Port de la Selva, a set quilòmetres escassos de Llançà, el meu poble. Molts anys més tard, als meus temps polítics, en un acte electoral on jo participava en aquella localitat selvatana, havent esmentat aquest llibre, se'm presentà de cop un home ja gran que, amb els ulls plens de llàgrimes, tot somicant, em digué: – Jo soc en Quimet, el clavell morenet d'en Sagarra!... Llavors vaig recordar de cop i volta fragments esparsos de l'obra: «Quimet, color d'oliva, / amb el blanc dels ulls i de les dents / d'una blancor masssa viva / i una escarola de cabells lluents, / cabells plens de sal i de sorra, / llavi malícia i afalac... / (...) / El teu somriure és tant del mar! / I tu ets tant del mar! Ull de mustela, / pell d'oliva, Quimet, / passerell de la proa i de la vela, / clavell morenet !»...

Hi ha poemes de Cançons de rem i de vela que portaré sempre més dintre del cor, com ara aquests, que em recordaven les feixes amb marges de pedra seca, curulles de ceps, del nostre coster: «Vinyes verdes vora el mar, / ara que el vent no remuga, / us feu més verdes i encar / teniu la fulla poruga, / vinyes verdes vora el mar»... I també: «Entre les barques quan passa l'amor, / no vol ni plors, ni gemecs, ni rialles, / l'amor que passa a la vora del mar / és un sospir que batega com l'aigua. / Que si per cas hi ha una punta de grop, / si xiscla el vent, i si trona, i si llampa, / l'amor que passa a la vora del mar / esporuguit va fugint de la platja»... Finalment, ja en clar to amorós: «Vina, Maria, pell de tremolí, / braços mullats, perfum d'aigua salada. / Vina, Maria, brot de llessamí, / gavina cansada. / No t'eixuguis aquesta trena d'or, / ja l'ull poc a poquet se't desentela; / jeu dolçament, que t'entri el sol al cor / mentre passa la vela»...

Va ser Josep Pla qui convidà Sagarra a visitar la Costa Brava, ben cert. I un record intens d'aquella gent, d'aquell temps i d'aquell paisatge en quedà en aquestes Cançons de rem i de vela, cap al final de les quals destacava, entre altres, «Balada de Luard, el mariner»: «Luard és una pell socarrimada / i és una llengua que no tasta gras, / clatell pelut i la gorra enfonsada / fins al nas, / samarreta de plom, cul de cabàs. / Quatre dents que s'escapen, vironeres, / d'un trosset de bigoti atapeït, / ulls amb un pam d'ulleres / i unes ungles més negres que la nit. / Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer, / peus seguidors de totes les tasqueres, / cridaire, mentider i home de bé, / Luard el mariner!»...

Aquest llibre em va obrir les portes de la literatura catalana, encara ben jove jo. Un paisatge, aquest, que havia vist i estimat una i altra vegada, tan proper al meu poble: «Pel camí dels horts / anem a la platja, / pel camí dels horts / són mudes les passes. / Caminet estret, / renglera de canyes, / la frescor del verd / refresca la galta»... O bé: «Cap a la font camines, / marinereta, bruna de l'amor, / el davantal t'apreta la cintura / i damunrt del teu cap portes el doll»...

Josep M. de Sagarra ha estat sempre un poeta que em va arribar al cor des del primer moment. Els seus versos són lluents, vellutats, amb un fort embat de sentiments i passions. Aquell petit llibre de tapes granatoses encara reposa en una lleixa de la meva llibreria. «No t'eixuguis aquesta trena d'or; / ja l'ull poc a poquet se't desentela, / jeu dolçament, que t'entri el sol al cor / mentre passa la vela».