Sense la pesca no hi ha identitat

La història de l’Escala es descriu amb la imatge d’un vaixell. De qualsevol vaixell, com els que hi ha siluetejats a les baranes del passeig marítim o com les barques de vela llatina que ens reben quan arribem al port de la Clota. Grecs i romans van arribar per mar. Les darreres excavacions del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Empúries, a la part nord de la ciutat grega, han tret a la llum la base de l’antiga zona portuària des d’on es carregaven i descarregaven persones i materials. Aigua i terra, terra i aigua.

L’Ajuntament fa temps que reclama inversions de l’Estat per a salvaguardar i protegir l’empedrat de l’emblemàtic moll grec, símbol de la primera línia de mar d’un dels jaciments arqueològics més variats i importants d’aquesta part de la Mediterrània.

No m’imagino, ni avui ni mai, una vila sense barques de pesca i, en canvi, no enganyo a ningú si dic que aquests darrers anys la mida de les estructures del port professional pesquer ha crescut de manera inversa a com ho ha fet la cada cop més reduïda família de pescadors escalencs.

I ningú podrà dir mai que l’Escala ha donat l’esquena al mar, sinó tot el contrari. La recuperació de l’Alfolí de la Sal, el Masle, el Maram o les festes constants vinculades a l’anxova, el peix blau... són bons exemples d’un fet cultural que no s’ha perdut, però que va en camí de perdre’s com a modus vivendi de l’economia local. Entrar a la vella casa de Cinto Xuà, feliçment museïtzada, és fer-ho en una màquina del temps sense retorn.

A França, l’Estat ha protegit els vinyaters de Banyuls i Cotlliure per a mantenir viu un paisatge i una manera d’entendre l’aprofitament econòmic del territori, respectant-lo. Aquí, l’Estat espanyol volia que la pesca tradicional del peix blau naufragués, amb una veda que ningú entenia i que tothom veia a venir com aquell arpó que dona la darrera estocada a les tonyines abans de pujar a bord. Esperem que a la Trini no li passi mai i que, per molts anys, els pescadors escalencs li puguin donar anxoves i sardines cada cop que visita el seu port. Però si no sortissin a pescar, la Trini es podria morir de gana... i ells també.

Subscriu-te per seguir llegint