Opinió

Sense la pesca no hi ha identitat

"No m’imagino, ni avui ni mai, una vila sense barques de pesca i, en canvi, no enganyo a ningú si dic que aquests darrers anys la mida de les estructures del port professional pesquer ha crescut de manera inversa a com ho ha fet la cada cop més reduïda família de pescadors escalencs"

Santi Coll

Santi Coll

La història de l’Escala es descriu amb la imatge d’un vaixell. De qualsevol vaixell, com els que hi ha siluetejats a les baranes del passeig marítim o com les barques de vela llatina que ens reben quan arribem al port de la Clota. Grecs i romans van arribar per mar. Les darreres excavacions del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Empúries, a la part nord de la ciutat grega, han tret a la llum la base de l’antiga zona portuària des d’on es carregaven i descarregaven persones i materials. Aigua i terra, terra i aigua.

L’Ajuntament fa temps que reclama inversions de l’Estat per a salvaguardar i protegir l’empedrat de l’emblemàtic moll grec, símbol de la primera línia de mar d’un dels jaciments arqueològics més variats i importants d’aquesta part de la Mediterrània.

No m’imagino, ni avui ni mai, una vila sense barques de pesca i, en canvi, no enganyo a ningú si dic que aquests darrers anys la mida de les estructures del port professional pesquer ha crescut de manera inversa a com ho ha fet la cada cop més reduïda família de pescadors escalencs.

I ningú podrà dir mai que l’Escala ha donat l’esquena al mar, sinó tot el contrari. La recuperació de l’Alfolí de la Sal, el Masle, el Maram o les festes constants vinculades a l’anxova, el peix blau... són bons exemples d’un fet cultural que no s’ha perdut, però que va en camí de perdre’s com a modus vivendi de l’economia local. Entrar a la vella casa de Cinto Xuà, feliçment museïtzada, és fer-ho en una màquina del temps sense retorn.

A França, l’Estat ha protegit els vinyaters de Banyuls i Cotlliure per a mantenir viu un paisatge i una manera d’entendre l’aprofitament econòmic del territori, respectant-lo. Aquí, l’Estat espanyol volia que la pesca tradicional del peix blau naufragués, amb una veda que ningú entenia i que tothom veia a venir com aquell arpó que dona la darrera estocada a les tonyines abans de pujar a bord. Esperem que a la Trini no li passi mai i que, per molts anys, els pescadors escalencs li puguin donar anxoves i sardines cada cop que visita el seu port. Però si no sortissin a pescar, la Trini es podria morir de gana... i ells també.

Subscriu-te per seguir llegint