Una vegada, una altra i una altra...

Una vegada més escolto a les notícies que una nena menor d’edat ha estat violada en grup, en aquest cas per la xifra gens menyspreable de sis nens menors, un d’ells, el seu xicot, que la va citar a la platja sense saber que havia convidat amics seus a agredir-la sexualment. Per a dos d’aquests, el jutge ha decretat internament en règim tancat. De la resta, no se’n sap res. Però no és l’única agressió dels darrers temps. Altres encara posen més els pèls de punta com el cas d’una nena d’11 anys violada per cinc menors en els lavabos d’un centre comercial. Ningú la va auxiliar en el seu moment i va tardar temps a ser capaç de dir-ho. Els agressors, de nou, inimputables, perquè tenen menys de 14 anys. Però després hi ha altres notícies, les que afecten dones adultes, no importa l’edat, que són assassinades a casa seva –apunyalades, ofegades o havent rebut un tret–, llançades dins d’un pou o abandonades enmig del no res. Enguany ja són quaranta-set. Aquestes són les visibles, però, quantes n’hi ha que no sabem? Quantes engreixen les llistes de persones desaparegudes quan, la veritat, és que potser ja les han llançat on sigui com si fossin nines trencades? O quantes viuen situacions de submissió, de coaccions, d’abús de poder a casa, a la feina?

Davant aquesta inquietant situació, que ens agradaria fos extreta d’una ficció literària i no de la vida quotidiana, uns apel·len a l’enduriment de penes, altres a potenciar l’educació. Jo tinc clar que els homes que tenen aquests comportaments extrems d’odi i violència envers les dones no s’han generat en dos dies, ho porten dins. Recordo l’escena d’un film que he vist fa poc, Elles parlen, de Sarah Polley, quan una de les dones protagonistes, que fa anys que són agredides pels homes de la comunitat religiosa on viuen, es pregunta «per què l’amor, l’absència d’amor, la fi de l’amor, la necessitat d’amor genera tanta violència». Crec que, a hores d’ara, totes les dones, a casa nostra i al món sencer, ens ho preguntem i som conscients que ni amb manifestacions, ni amb canvis de lleis i, malauradament, potser ni tant sol amb educació això no es resolt. Hi ha quelcom més profund que va arrelar just en el moment en què el primer home va alçar la mà contra una dona i aquesta el va perdonar. I així segle rere segle, la roda no s’ha aturat. Tota violència és injustificable i cal parar, per què com es pot avançar si les dones no ens sentim segures ni lliures en un món ple de monstres?

Subscriu-te per seguir llegint