Imprevisible

Casual, atzarós, eventual, impensable, incert, inesperat, insòlit, inimaginable, insospitable, imprevisible... El futur encaixa en totes aquestes paraules, sempre és desconegut. No obstant això, avui dia segurament podem dir que el futur no és tan impensable, encara que no sabem com ni quan es desenvoluparà aquesta crisi sistèmica que ens ha de portar cap a la consolidació d’un canvi d’era.

Sabem que l’univers –i la nostra terra, i nosaltres mateixos- està en continu moviment i camina d’un estadi a un altre a un ritme que a nosaltres ens desconcerta. Acostumats al rellotge i al calendari, el nostre ritme pautat i en certa manera accelerat sembla no encaixar amb els moviments galàctics. No obstant això, estem, com tot, encaixats en l’espiral que va evolucionant cap a nous estadis... I voldríem dibuixar un futur a la nostra mida: que res, o gairebé res, canviés massa de com està ara. Hi estem més o menys còmodes i els canvis, sobretot si són dràstics, ens incomoden.

Aquest estiu hem patit fortes calors com s’han patit en altres anys, però abans solien ser fets puntuals, en canvi, ara, en tenim llargs períodes que amenacen a canviar moltes coses a les quals estem acostumats. Potser la primera és la manca d’aigua, però també sabem que uns extrems en provoquen d’altres. De la saviesa popular sempre s’havia dit que un estiu de molta calor anunciava un hivern de molta fred, i viceversa. Ara la sequera està portant, en molts indrets, pluges torrencials que provoquen destrosses. Destrosses per la sequera, destrosses per la pluja intensa... En certa manera totes aquestes situacions estan desmantellant el sistema de benestar acomodatiu que hem instaurat. Potser és que no era –que no és– un sistema responsable amb l’entorn en el qual vivim i del qual depenem... Segons els indis americans, tot el sistema aquàtic de la Terra és el seu sistema sanguini. Si en el nostre cec creixement econòmic enverinem la sang de la Terra... què esperem que passi?

Una de les incerteses més segures és la de la mort. Un dia o altre morirem però... quan? L’antropòleg nord-americà, Carlos Castaneda, va viatjar a Mèxic per recopilar informació sobre usos medicinals indígenes. Va conèixer Don Juan –mig bruixot mig metge- que el va acollir com a aprenent. Un dia Don Juan el va aturar i li va dir que no caminava bé: «Des que vas néixer la mort camina darrere teu, vora l’espatlla esquerra i, en qualsevol moment, te la pot tocar. Si fossis conscient d’això, caminaries diferent...».