Una certa visió de la Mediterrània: o tots o ningú

La Mediterrània té moltes formes de veure-la i de viure-la. És un mar que ens defineix climatològicament, culturalment, gastronòmicament, històricament, socialment... És un mar que ens uneix, i que ens separa. Per uns és percebut com la frontera geogràfica entre el nord d’Àfrica i Europa. Per altres, la veritable frontera geogràfica és el desert del Sàhara, que amb 9,2 milions de km2 és gairebé 4 vegades més extens que la Mediterrània i, per tant, un repte que val la pena intentar creuar.

En qualsevol cas, és un únic ecosistema petit i tancat, on la desestabilització d’una de les seves parts afecta directament la resta, com ho demostra la creixent presència de peixos característics de les aigües càlides del nord d’Àfrica a les costes europees, les anomenades termòfiles.

La Mediterrània ha estat un dels focus de desenvolupament humà més important de la història: de la seva organització social, del desenvolupament econòmic i de la cultura, en un sentit ampli.

Però la Mediterrània també és un gran actiu econòmic. Un actiu amb un equilibri fràgil, amb unes derivades econòmiques àmplies (energia, pesca, turisme, transport...), i on conflueixen molts interessos, alguns convergents; d’altres divergents.

La Mediterrània representa per a tots i cadascun dels seus territoris riberencs un repte de supervivència social, econòmica i alimentària. De fet, els seus recursos són explotats des de fa molt de temps, massa potser, arribant a l’extenuació d’aquests.

I ara apareix un nou concepte que busca una revisió holística del potencial econòmic d’aquest mar: l’economia blava.

Economia blava és un concepte que, amb diferents matisos, estan potenciant els principals organismes internacionals com l’Agència de Nacions Unides pel Medi Ambient (UNEP), el Banc Mundial o, més propers a nosaltres, la Unió per a la Mediterrània, amb secretariat a Barcelona.

Aquest concepte vol donar una volta a l’economia verda, vinculant-la als oceans i als mars. En aquest sentit, es defineix com el conjunt d’activitats humanes que depenen del mar o bé estan basades en la interacció terra-mar, en un context de la potenciació del desenvolupament sostenible. Així, inclou sectors com l’aqüicultura, la pesca, les biotecnologies blaves, dessaladores, el turisme costaner i marítim, el transport marítim, la construcció i reparació de vaixells, els ports de mercaderies, lúdics i pesquers, l’energia oceànica i les energies renovables marines, inclosa l’eòlica marina.

La densitat d’activitats humanes i econòmiques a la Mediterrània és de les més elevades dels mars i oceans del món, atesa la seva petita dimensió i el gran nombre de població a les seves costes (vivint-hi o fent turisme). Així, a la Mediterrània, se l’ha de cuidar, i innovar per mirar de seguir gaudint-la de forma sostenible per tots els éssers vius que hi vivim.

De fet, un dels grans reptes d’aquesta economia blava és ser capaços de generar coneixement i innovació des de la sostenibilitat de qualsevol de les activitats que s’hi realitzin. I per això cal formació especialitzada, sensibilitzada i responsabilitzada amb aquest fràgil entorn.

«Així, a la Mediterrània, se l’ha de cuidar, i innovar per mirar de seguir gaudint-la de forma sostenible per tots els éssers vius que hi vivim»

La Mediterrània encara ens pot continuar donant sorpreses, com el fet de permetre’ns conrear arròs i altres aliments en el seu llit, com ja s’està experimentant a Andalusia. O permetre’ns especialitzacions turístiques submarines arqueològiques respectuoses amb el fons marí i el llegat comú mediterrani.

Perquè això sigui possible es requereix una implicació més gran de la societat civil, una major implicació honesta i sostenible del sector privat i una cobertura més gran per part de les autoritats competents. De fet, a la Mediterrània, només hi ha un 7% de la seva superfície efectivament protegida, quan segons les convencions internacionals, com la Convenció sobre la Diversitat Biològica i el Conveni de Barcelona, hauria de ser el 10% de la Mediterrània. I d’aquestes la majoria es troben a la zona nord del Mare Nostrum.

Cada vegada que algú fa sobrepesca o pesca furtiva; quan es llença una àncora a una zona protegida per la seva biodiversitat; cada cop que un empresari planteja extreure mineria submarina; o cada cop que un vaixell «neteja» les seves bodegues a la Mediterrània està atemptant contra un bé únic, comú, blau i fràgil, independentment de la seva nacionalitat i ubicació. Només en tenim un. Des de fa molt de temps. I esperem que per molt de temps. I ens la juguem tots: del nord, sud, est i oest. O tots ens en sortim, o ningú.

Subscriu-te per seguir llegint