Nadons i gossos «acusticats»

Recordo com si fos avui una escena acollonant i divertida, en una ballada de sardanes al mig de la plaça Major d’un poble de la comarca. Les dones de la rotllana van deixar les bosses al mig, per tenir-los controlats. Un parell de francesos que estaven de visita i que acabaven d’entrar a la botiga de queviures –l’única que hi havia– es van voler afegir al ball, sense saber-ne. La primera cosa que van fer va ser deixar un parell de bosses d’anses al costat de les altres, en una de les quals hi havia un parell de fuets i una bona botifarra negra acabats de comprar. Un gos més llest que una guilla va anar més ràpid que el refilar de la tenora i, d’una revolada, es va endur aquell preuat tresor que acabava de descobrir.

Tothom va intentar aturar-lo i encara avui el busquen. Quin puta el gos, era un bon exemplar de cacera, sense raça definida, acostumat a viure al carrer, perquè quan va passar això que explico, els gossos de les cases dels pobles feien vida a l’exterior.

En tot això pensava dies enrere, durant la primera nit de l’Acústica de Figueres, quan em vaig trobar més d’una i més de dues persones transitant entre el públic amb els seus gossos. Ràpidament, em va venir al cap aquell gos de poble, que només es va ficar entre els balladors per trencar el cuc. Per ell sol, mai de la vida s’hauria posat dins d’una festa musical. A l’Acústica, em van venir ganes de dir quelcom a aquesta gent que compartia els decibels dels concerts amb el seu animal de companyia, però aviat em vaig adonar que allò era pecatta minuta, que no era res, perquè, com jo, molta altra gent va poder veure, més enllà de la mitjanit, pares i mares amb cotxes i mainada ben petita transitant entre les masses de diversos concerts. Com si allò fos el més normal del món. I no ho és.

L’Acústica ha avançat en seguretat, ha evitat les massificacions excessivament perilloses, però farà bé l’equip de Xavi Pascual i de l’Ajuntament de Figueres en limitar el pas de gossos, a qualsevol hora, i criatures molt petites, en concerts que no toquen –per això hi ha l’Acustiqueta–, plens de gent i amb un volum sonor més aviat elevat. Ho sento si algú se sent al·ludit o ferit, però cada cosa té el seu moment i cada moment té el seu públic. L’anècdota de l’embotit i les sardanes és un divertiment, això altre és molt més seriós i requereix una actuació decidida a l’edició de l’any vinent.

Subscriu-te per seguir llegint