L'olivera, un arbre mític

Amb el tronc vell i retorçat, curull d'antigor, temps era temps les oliveres cobrien gran part de l'Empordà. Alternaven amb els xiprers erectes, els suros, els roures i les vinyes. «Vull morir com l'olivera / encerclada de rebrolls», va escriure Carles Fages de Climent, el poeta figuerenc.

A Mallorca, Pons i Gallarza dialogava amb aquest arbre: «Conta'm, vella olivera, / mentre sec alenant sobre la roca / noves del temps d'enrera, / que escrites veig en ta surenca soca»... I anem a la part religiosa: A l'Hort de les Oliveres, segons l'Evangeli, Jesús suà gotes de sang. Adagis i dites sobre aquests arbres n'hi ha a dojo: «Oli d'oliva tot mal esquiva». «Qui oli remena, els dits se n'unta». «Val més una oliva a casa que una quartera al tros». «No totes les olives cauen a la borrassa». «D'olives i de glans, tantes en cullen petits com grans». «Al temps de les olives festegen les fadrines». «Sopes i olives, o cap o a estibes»...

A casa nostra, en altre temps, l'olivera anava des de l'Albera i la serra de Roda fins a Sant Llorenç de la Muga i Albanyà. El 2 de febrer de 1956, diada de la Candelera amb un ambient gelat, a fe de Déu, va ser una punyalada al cor de les oliveres, un dia nefast per a elles. Moltes no van poder sobreviure. Per altra banda, cal asseverar que l'oli d'oliva és un pilar de la dieta mediterrània. El seu consum regular és beneficiós en extrem per a la salut.

Salvador Dalí, histriònic i entramuntanat com ell sol, es referia a Gala, la seva musa, com a «oliva» o «oliveta». Al Teatre-Museu Dalí, de Figueres, es poden contemplar quadres on les oliveres tenen un paper rellevant. Federico García Lorca va referir-se així al pintor empordanès: “Oh Salvador Dalí, de voz aceitunada”... D'algunes oliveres mediterrànies se n'ha fet una estimació de vida entre 2.000 i 2.500 anys. D'aquest arbre nostrat, se'n diu també oliver i oliu, i quan és bord, ullastre. El conjunt d'oliveres pot ser dit, segons el lloc, un olivar, un olivet, oliverar o oliveda.

Jordi Sargatal assegurava que «els olivets són recer de puputs, de verdums i cardines, de mussols, de les precioses i gràcils mallerengues, les carboneres, les cuallargues, que amb el seu moviment contribueixen a declarar que els olivars són i han de ser sempre un paisatge ben viu». I Josep Valls escrigué: «A la regió italiana de l'Úmbria, les oliveres senyorejaven el paisatge de prestigiosos turons. A la Provença és impossible no pensar en la versió Van Gogh de les recargolades oliveres, sota un cel finíssim on es difon la llum del crepuscle, desmaiada i suau». A l'Acròpolis d'Atenes, la muntanya dels déus, l'únic arbre que hi havia plantat era l'olivera, a l'esquena de les sis cariàtides que sostenen el solemne temple de l'Erecteion.

Montserrat Vayreda recordava els olivars de Llançà: «Temps enllà, enllestida la verema, començava la feina a l'olivar. Treballar les oliveres i deixar la terra a punt i neta, per al moment de recollir les olives. No tots els anys n'era anyada, ja que l'olivera és un arbre que sol alternar bones collites amb altres més migrades. I, ja a l'hivern, les dones a collir olives. Sortir molt aviat de casa i tornar-hi ja a les fosques. El dia és curt en aquell temps i s'havia d'aprofitar».

I acabem amb el mestre Josep Pla: «Ara, en aquest temps, les oliveres entren en el seu punt, agafen el color morat de la maduresa i a l'aire dels olivars hi flota una resplendor episcopal. Cap arbre no guanya l'olivera en noblesa»...