'És Puigdemont, estúpid'

No sé si existeix un James Carville a la seu de Ferraz, però els seria convenient. Un Carville que, talment l’autèntic, escrivís un cartellet a la sala de crisi amb el punt central que necessitarien enfocar. I si Carville, al 1992, va consagrar el famós «the economy, stupid», que va donar la victòria a Clinton enfront de Bush pare, el de Ferraz hauria de posar un «Puigdemont, estúpid» si el PSOE vol aterrar a la Moncloa.

De fet, a pocs dies de l’acord per la Mesa del Congrés, no sembla que existeixi aquest Carville socialista (tal vegada Iván Redondo intenta les funcions a la desesperada, des de la perifèria...), com tampoc no sembla que hagin entès de què va realment la cosa. I la cosa va del president Puigdemont. Ni Bolaños reunint-se amb diputats de Junts, ni concessions de darrera hora, ni els clàssics oripells que els han funcionat en altres ocasions. I no serà perquè Junts no hagi avisat de quines eren les regles del joc, però, sigui per l’arrogància clàssica del PSOE, sigui per la infinita mandra intel·lectual que senten quan han d’anar més enllà de la superfície, o sigui perquè estaven molt mal acostumats amb una ERC servil i entregada a la causa, el fet és que Pedro Sánchez encara no ha percebut les claus polítiques amb les quals ha de lidiar: la primera, que no serà investit amb els vots de Junts si no inicia una negociació seriosa i directa amb Waterloo; i la segona, que la crida al llop ‘pepero’ no fa cap efecte a un Puigdemont curat d’espants, convençut que la repressió és igualment intensa, governi el PP o el PSOE.

A més, el president no té cap motiu per confiar amb un Sánchez que l’ha espiat amb Pegasus, l’ha amenaçat, l’ha deshumanitzat i l’ha fet servir com a peça de cacera electoral. Com ja vaig escriure fa dues setmanes, el primer que cal per a negociar és respectar l’interlocutor, i els socialistes encara no han fet les primeres passes en el camí del respecte. Si creuen, doncs, que els acords amb Junts cauran pel pes de la gravetat –empesos per la por a la dreta ferotge–, la bufetada que es donaran serà històrica. Amb un afegit notable: aquesta vegada no trobaran portes del darrere dins de Junts, ni sectors pretesament «pragmàtics» que els facilitin les coses, perquè el partit ha entès que el moment era transcendental i ha blindat la formació. En aquest moment Junts és un bloc unit i determinat, i tots els camins porten a Puigdemont.

Un Puigdemont que calla, sabedor del poder negociador del silenci. Mentre els altres desesperen. Desesperen..., però no semblen capaços de reaccionar, i en aquest sentit, el tema del Congrés és clau. No seria hora que el PSOE entengués que només pot governar amb una gran diversitat de sensibilitats polítiques, especialment bascos, catalans i gallecs, que trenquen la còmoda Espanya monolítica del bipartidisme? Encara no sap que, si es manté en la carrera a la Moncloa, és gràcies a Catalunya! No li diu res això? No seria lògic i desitjable un primer gest de pluralitat, exemplificat en la Mesa del Congrés? I, tanmateix, a falta de rectificació, practiquen el ‘sostenella i no emmendalla’ que tan poca glòria ha donat a la història espanyola.

Sigui com sigui, a les portes del primer acte polític rellevant, el PSOE hauria d’adonar-se que no té gens segur el control de la Mesa del Congrés, que no el tindrà si no pacta amb Junts, i que no té els vots de Junts garantits per ordre divina. És a dir, o es posa a negociar de veritat, i canvia el paradigma prepotent que sovint l’ha significat en els seus acords, o van maldades. I la negociació o serà amb el president Puigdemont, o no serà.

Finalment, per reblar el bany de realitat que necessita amb urgència, el PSOE també ha d’entendre que ERC no el salvarà aquesta vegada, i que les crides impostades dels republicans a favor d’una unitat fictícia –que només rebaixarien la negociació–, no els servirà de res. ERC ha perdut la credibilitat negociadora a causa del seu endèmic servilisme, mentre que Junts la manté intacta. Puigdemont no és Junqueras, i no negocia amb un partit, sinó amb un estat, cosa que també obre la porta al PP. Qui estigui disposat a negociar de veritat, tindrà la clau de la investidura. Haurien de començar a fer els deures, perquè van tard.