Tota una època

Llegeixo el traspàs, aquesta setmana passada, del gran dibuixant Ibáñez, que probablement hagi estat una de les icones més emblemàtiques del segle XX a l’Estat espanyol a través de personatges com Mortadelo y Filehomemón, Dr. Bacterio, El botones Sacarino, Pepe Gotera y Otilio i 13 Rue del Percebe. Més de 100 milions d’exemplars després de les seves vinyetes, Ibáñez potser sigui un dels més influents del còmic a Espanya.

Aquest barceloní, que tenia per destí treballar a banca, va revolucionar el món de la historieta fins al punt que, molt probablement, totes les generacions que van entre els anys 60 del segle passat fins avui tinguin en els seus dibuixos, i personatges, un nexe comú. Ens ha acompanyat durant seixanta-cinc anys, i tot sembla indicar que continuaran fent-ho.

Però, és clar, és inevitable fer un esguard al passat propi de cadascú per trobar-se’l, o no. Per mi, la tríada de cuentos amb els quals vaig créixer van ser el TBO, el Cavall Fort i els exemplars de Mortadelo y Filemón i 13 Rue del Percebe; no sé, i ja trobarem algú que ho faci, quin és el caràcter sociològic que ha acabat tenint l’obra d’Ibáñez però el que sí que sé segur és que milers de mainades se’ls van llegir, se’ls llegeixen i se’ls llegiran.

També, cal recordar editorials mítiques relacionades com Bruguera, de la qual sorgeix allò que l’escriptor Terenci Moix va definir com l’estil Bruguera, del qual neixen un munt de ninotaires de tot l’Estat entre els quals destacava Francisco Ibáñez. Un estil que ballava entre l’entreteniment infantil i el costumisme satíric, centrat en els personatges, grans antiherois, i amb un entorn bàsicament urbà en prou feines esbossat, però que permetia fer-se una idea ajustada a través del color o de la perspectiva.

En un temps en què tot sembla tan complex, Ibáñez representa un cert alliberament, un oasi de gamberrisme controlat, simpàtic i benèfic que només pretenia divertir, esgarrapar un somriure a petits i grans a partir d’historietes més o menys quotidianes i estrambòtiques. Era això, i era suficient.