Emili Pallach, 100 anys

Avui 17 de març es compleixen cent anys que Emili Pallach va néixer en el si d’una família humil, d’arrel pagesa i originària de Borrassà, que vivia en una casa llogada al carrer de Sant Josep –ocupada avui per un altre edifici i que limita amb aquella que després fou la residència familiar dels Pallach, al número 14 del carrer de Sant Vicenç de Figueres-. Avui, recordar el centenari d’Emili Pallach és un acte de justícia, per mantenir viva la memòria d’un figuerenc i evitar que la seva petjada caigui en l’oblit.

Del seu compromís i de la seva trajectòria pedagògica i la política en deixo testimoni al llibre Històries d’alcalde (Figueres, 1995-2007). «Emili Pallach Carolà (Figueres, 1923-2006) era fill d’una família de tradició republicana. Estudià magisteri a la Normal de Girona. Va fer de mestre un curs a l’escola de Serinyà i feu una estada d’un any a la Sorbona de París per especialitzar-se en l’idioma francès. Es guanyà la vida impartint classes particulars de llengua francesa al seu domicili. Per la seva acadèmia, hi van passar molts figuerencs i empordanesos per aprendre l’idioma francès, però sobretot per aprendre la lliçó d’humanisme d’un mestre amb conviccions i ideals d’una societat millor i més justa. En la política, Pallach també deixà empremta del seu mestratge. El seu ideal tenia els mateixos tres grans eixos vertebradors que el seu germà: la democràcia, el socialisme i Catalunya».

«A les eleccions municipals de 1983, el PSC les va guanyar amb deu regidors, però Emili Pallach no va ser elegit alcalde perquè van pactar CiU (vuit regidors) i el PP (tres regidors). També fou elegit diputat al Parlament (1984-1988), perquè encapçalava la candidatura del PSC per la demarcació de Girona. De l’Emili vaig aprendre els valors nobles de la política: la integritat, l’honestedat, la fidelitat als ideals i l’esperit de servei».

«L’Emili era tres anys més jove que el seu germà Josep. Ambdós van mantenir una estreta relació al llarg de la vida, sobretot amb els contactes durant l’exili del germà gran a París i Cotlliure, i també quan aquest entrava d’incògnit a Catalunya. No està documentat el paper de l’Emili durant aquest temps, fet amb una gran discreció, sempre fent costat al seu germà». L’Emili compartia el pensament del seu germà, la política–la bona política– era pedagogia i la pedagogia havia de ser política. Per Emili Pallach, que va anar a l’escola amb els mestres de la República, a l’escola no solament hi hem d’aprendre a viure la nostra vida sinó que també hem d’aprendre a conviure amb els altres, d’aquí que el binomi escola-ciutat va estar present sempre en l’acció política d’Emili Pallach.

En el mateix capítol del llibre, parlo de tres referents del socialisme figuerenc, Constantino Díaz, Joan Quer i Emili Pallach, «La influència de Díaz, Quer i Pallach fou decisiva perquè el PSC figuerenc superés el tràngol del primer Ajuntament democràtic i se situés en el camí de l’alternativa per a la governança de la ciutat. Sobretot la victòria de Pallach el 1983 va enfortir el PSC com a partit referent dins l’esquerra figuerenca. No feia gaire temps que els joves del PSC defensàvem el socialisme autogestionari. Mentre uns miràvem la Iugoslàvia de Tito, ells tres, com a europeistes convençuts, tenien com a referents el laborisme britànic, la socialdemocràcia nòrdica i alemanya i el socialisme democràtic francès».

«Constantino Díaz, Joan Quer i Emili Pallach representen les arrels del socialisme figuerenc que venen de lluny i entronquen en diversos corrents ideològics. La seva convergència és un llegat d’una gran riquesa política. Avui, més que mai, es fa necessària una nova refundació del socialisme català. El camí per aconseguir-ho exigeix, sobretot, acceptar el seu llegat històric, perquè, tal com va recordar Raimon Obiols a la trobada del PSC del 2009 a Vilopriu, «el socialisme que talla les seves arrels únicament acompleix el somni d’un idiota», i convé donar respostes als reptes d’una societat canviant des dels valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat».

Emili Pallach, històric militant socialista, va morir un dissabte del mes de maig de 2006 a l’edat de 83 anys. De la seva biografia es desprèn que l’Emili va tenir una vida dura i difícil, plena de penalitats, tant per les privacions pròpies de l’època, com pel significat que comportava el cognom Pallach en aquella tensa i dura etapa de la postguerra. La seva trajectòria com a ciutadà, com a mestre com a polític, va estar relacionada molt directament amb la ciutat de Figueres. L’Emili va deixar un pòsit a la ciutat. El d’un home bo i honest que va treballar al llarg de tota la seva vida al servei dels sectors populars, dels més necessitats de la societat.