El nostre món ha canviat molt, de fet soc dels que pensa que el món està en contínua transformació i canvi, de manera que ens resulta molt més difícil adaptar-nos ara, que quan els canvis eren menys intensos, uns anys enrere. Això no és fàcil de veure o acceptar, i només a vegades ens adonem a partir de petites o grans coses, mai se sap.

Fa pocs dies, m’apareixia, en una «publicació especialitzada», una trentena de pel·lícules nadalenques que asseguraven que no ets pots perdre. És molt curiós això de les llistes d’imprescindibles, que solen aparèixer en determinades èpoques de l’any, siguin pel·lícules, llibres, peces de roba o el que sigui; no deixa de ser un reclam de màrqueting per fomentar el consum, o com a mínim és la sensació que tinc.

Aquest llistat de pel·lícules, incloïa alguns dels clàssics de sempre, aquells que han sobreviscut totes les èpoques com Que bello es vivir (1946), White Christmas (1954), Plácido (1961), La gran família (1962) o més modernes com Solo en casa (1990) amb totes les seves seqüeles, Love Actually (2003) o Polar Express (2004), entre moltes altres.

A banda de les clàssiques, incloïa alguns títols nadalencs diguem-ne, diferents, com Krampus. Maldita Navidad (2015), Negra Navidad (2005), El día de la Bestia (1995) o Noche de paz, noche de muerte (1984) i (2012), considerades el revers del que entenem com a «esperit nadalenc» on preval la pau, l’amor i la família, i es desvia cap al terror, l’angoixa o el suspens més clàssic. Tot això sense entrar en l’animació, sagues o dibuixos animats d’alguna multinacional de l’entreteniment.

Tot això ens porta, o hauria de portar a pensar que les societats canvien davant de fets que hem considerat immutables com, per exemple, el Nadal, i cadascú se’ls adapta de manera que se senti més còmode. Seria allò que per mantenir el Nadal, el Nadal cal que s’adapti a totes les sensibilitats. En qualsevol dels casos, els desitjo un Bon Nadal.