Hi ha qui encara es pregunta com pot ser que l’extrema dreta hagi guanyat les eleccions generals a Itàlia (o a Suècia). Però, és clar, és que ja ens hem oblidat dels resultats a França (amb Le Pen), de la xacra que significa per a Europa (fent els ulls grossos) amb governs autoritaris fa anys a Hongria i Polònia, etc. Per no dir del que tenim aquí. El problema no seria tant quants governs europeus tenen o responen electoralment a partits d’extrema dreta, sinó la creixent influència a tot el continent, estiguin o no al poder, de polítiques d’extrema dreta.
La pregunta és: què està fent possible aquesta taca d’oli i qui són els responsables directes o indirectes? Doncs molts analistes coincideixen que no és mèrit de l’extrema dreta el seu creixement, sinó demèrit de les altres forces polítiques, democràcies cada vegada més debilitades, buidat de poder dels parlaments a favor d’oligopolis, transnacionals i poders fàctics, etc.
La crisi dels partits tradicionals a molts països, la desafecció amb la política (inclòs el nostre!) on arriba al 90% la població desencisada, desafecta, etc., una excessiva presència per no dir omnipresència de missatges políticament correctes i unes polítiques que afavoreixin al gruix de la població que mai arriben, són altres factors que van sumant, i van fent possible, un deteriorament de la vida democràtica que, any rere any, va soscavant els fonaments i els pilars del contracte social, la convivència i els valors democràtics.
No ens ha d’estranyar que la reacció, per reaccionària que sigui, sigui la que és, per feixista o protofeixista que sigui, i semblaria que al sistema ja li va bé, ja que la deixa fluir, la interpreta, la publica, per més que periòdicament s’estripi la vestimenta o generi alarma social. En canvi, fixem-nos com tota via de reacció, que ni tan sols sigui revolucionària, simplement una revolta o un moviment de protesta popular s’intenta qüestionar o criticar com a radical, poc oportú. El taponament constant de reivindicacions pendents, de regeneració democràtica, de participació democràtica (més enllà dels quatre anys de rigor electorals), una arquitectura política que respon més a esquemes partitocràtics i no democràtics, fa que, amb el pas del temps, les possibilitats de reforma i transformació social acabin sent nul·les i les veus que defensen aquestes reformes es vagin apagant i silenciant. El terreny queda adobat per passats els anys, es doni pas, finalment, a sectors de població que no entenen de reflexió política (prou tenen per arribar a final de mes), acabin curtcircuitats i emprenyats amb el món i acabin votant extrema dreta.
