Aquest és un escrit original, perquè és la primera vegada que en aquest espai es tracta de la vida des del punt de vista que es farà. Avui es compararà la vida amb un viatge en tren. Tractem aquest tema perquè es vol sensibilitzar de la importància que té el col·lectiu de la gent gran en la nostra societat. I que un només arriba a gran quan ja fa temps que està vivint. Com si hagués fet un llarg viatge en tren.

Es comença ara un viatge imaginari. Se surt d’una estació on s’ha pujat al tren per començar-lo. Podríem comparar-ho al moment i el lloc del naixement d’una persona. Eixir a la vida, seria el sinònim de pujar al tren. El tren avisa amb un xiulet que està a punt de sortir. Es mira al voltant on hi ha els acompanyants de tot el viatge. Són el maquinista, el revisor i el personal de seguretat. I s’espera amb il·lusió el viatge, perquè a part de ser llarg i feliç, ens durà a bon port. Doncs bé, imaginem-nos que la sortida és Figueres i el destí és Madrid. Aquest trajecte serà més llarg i durador que si s’acaba a Barcelona. La vida, la podem comparar amb la ruta que segueix aquest tren. Arribar a Madrid necessitarà més temps, per tant, podem pensar que la vida serà més llarga que si acaba a Barcelona. Potser caldrà dur una maleta grossa. Durant el camí, el tren s’anirà aturant en diferents estacions. I pujaran i baixaran diferents persones, que també faran un acompanyament durant diferents trossos de la vida. Seran els companys d’escola, els amics del barri, els primers companys d’estudis i de feina, com també aquelles persones que entraran i sortiran de la vida en un interval de temps determinat. Tal com ho fan les persones que veiem pujar en una estació i baixar al cap de dues. De sobte el tren s’atura. Alguns viatgers es neguitegen perquè veuen com el protagonista d’aquest viatge ha ensopegat i un obstacle li ha barrat temporalment el pas. Ha aparegut una malaltia o ha tingut un accident. Aquest és un bon moment per a la reflexió i anàlisi de si la vida segueix pel camí tal com s’havia planejat.

Seguint la ruta, en una altra estació s’hi han afegit persones que han pujat al tren i que no s’hi comptava. Poden ser els fills, els nebots, els nets, uns amics nous, altres companys de feina o persones sense cap nexe comú fins que hi ha hagut la primera trobada. El tren no ha deixat d’avançar, i no se sap en quin moment arribarà al destí. Tampoc no hi ha pressa per fer-ho, perquè fent aquest camí es gaudeix de la vista d’un paisatge esplèndid i de la relació amb els acompanyants, que poden ser molts. Però hi ha un moment en què alguns poden emmalaltir i desaparèixer. Les persones que semblaven que no marxarien ja han sortit del camí. El temps ha anat avançant, i un dels efectes que ha provocat a la cara és l’enduriment de les seves faccions i la pèrdua de part de la lluminositat dels ulls, que el temps ha anat atenuant. El viatge va sumant temps que acosta el viatger al final de la vida.

A la vida, és important tenir la impressió que, quan s’està a punt d’arribar al destí del viatge, es percebi que, durant tot el camí s’ha fet tot allò que s’havia desitjat fer des del seu inici. L’edat i les experiències viscudes haurien d’ajudar a gaudir de la vida durant la vellesa.