Cada any el dia 27 de juny està marcat al calendari com el dia de les persones sordcegues. Aquest, és el dia en què va néixer Hellen Keller a l’any 1880. Ella fou la primera persona sordcega que va lluitar pels drets de totes les persones amb aquesta diversitat funcional. Hellen Keller va emmalaltir als 19 mesos i va perdre la vista i l’oïda. Aquesta diversitat funcional li va provocar problemes de conducta donada la incapacitat de relació amb altres persones. Però malgrat la seva sordceguesa, va seguir estudis universitaris i es va graduar. Va donar conferències i va escriure llibres sobre les seves experiències personals. Gràcies als seus pares i amb el suport de la seva institutriu, va aprendre a llegir i a escriure i a comunicar-se amb els altres. Hellen va portar una vida normalitzada. Va ser la primera de la seva condició que va aconseguir una graduació. També es va convertir en l’ambaixadora de la Fundació Americana per a les persones cegues.
La sordceguesa és la diversitat funcional que afecta l’oïda i la visió i es pot manifestar amb diferents nivells de gravetat. La persona que la pateix també sol tenir problemes de comunicació i unes necessitats especials per poder percebre la vida de manera global. Les persones que no la presentem, potser se’ns fa difícil entendre aquestes necessitats que les persones sordcegues pateixen. Les mancances sensorials afecten greument les habilitats que donen autonomia i per compensar-ho calen serveis especialitzats, personal específicament format i material i mètodes especials, no només per comunicar-se, sinó també per aconseguir la inclusió social.
La condició de sordceguesa és poc freqüent i les seves causes poden ser moltes. Una de les més importants és la síndrome d’Usher que és una malaltia hereditària relacionada amb la retinitis pigmentària, malaltia oftalmològica que afecta a la vista i a la oïda. Sol manifestar-se al voltant dels vuit anys d’edat. És a dir apareix en infants.
Si féssim una llista de les necessitats bàsiques de les persones sordcegues i les atencions que haurien de rebre per millorar la seva qualitat de vida, hi destacaríem el dret a poder desenvolupar totes les seves potencialitats, la necessitat de tenir una atenció especialitzada en educació, salut i en el món laboral, l’aprenentatge del llenguatge oral per optimitzar la comunicació individual i social. De vegades també pot caldre un intèrpret per millorar la comunicació. Les persones sordcegues tenen dret a l’habitatge, com totes les persones, però en aquest ha de disposar d’una assistència supervisada. Cal remarcar que tenen dret a portar una vida social activa i dur a terme les mateixes activitats recreatives, lúdiques i culturals, que la resta de les persones.
Com en altres malalties, aquesta diversitat funcional disposa d’entitats que treballen per a millorar la seva qualitat de vida. En aquest cas ho fan pal·liant les seves mancances específiques, com ara donant suport educatiu, psicosocial, rehabilitació, tiflotecnòlogic i també promovent l’adquisició de sistemes de comunicació alternatius a l’oral o la millora de les seves estructures del llenguatge escrit.
Cap discapacitat o diversitat funcional ha d’impedir que cap persona no pugui dur una vida normalitzada.
