Reconec que quan, als anys 90, la Unió Europea va agafar la forma actual em va semblar que eixia quelcom històric i molt beneficiós per a tothom. L’arribada d’una nova moneda, una bandera, una fusió voluntària que acabaria convertint-nos en un sol país, ric i potent. Una unió forta, que s’alimentava d’uns països que havien de complir uns estàndards econòmics i socials i que acabaria esdevenint un referent de cara al món, la potència a la qual tothom havia de respectar.

El meu jove imaginari em traslladava a un futur blau, de color Mediterrani amb un cercle d’estrelles daurades i una nova nacionalitat que podria portar-nos molts avantatges i benestars. Fins i tot, hi veia la sortida a les discrepàncies catalanes, en passar a dependre d’uns països amb opinions més obertes, lluny de mentalitats naftalèniques, que ens ajudarien a preservar les nostres identitats. Però, han passat els anys i tot va molt lent; les mesures contra el canvi climàtic, la desigualtat econòmica, la fam al món, els drets humans, fins i tot la gestió del virus.

Una presidència itinerant de períodes massa curts i sense eleccions directes no aporta solucions a llarg termini i l’edifici d’Estrasburg, amb més de 700 diputats s’ha convertit en una gàbia de grills que fa la sensació que només serveix per alimentar més càrrecs. Però ha arribat l’hora, amb la crisi d’Ucraïna, de veure on és Europa, que fa per fer-se valer davant els atacs fanàtics i aturar a aquells que volen la guerra.

A molts ens pot semblar que les mesures adoptades –almenys fins al moment d’escriure aquestes ratlles– són banals, gairebé infantils: vetar l’espai aeri, treure el Swift bancari, molta condemna verbal... Tot plegat com si la sentència a un violador confés fos la d’escriure cent vegades «No ho tornaré a fer».

Però hem de recordar que la història ens ha demostrat que utilitzar la força contra invasors eixelebrats només allarga el conflicte i costa vides. Potser sí, que en ple segle XXI, la guerra s’ha de fer amb armes que no es veuen i que potser ni coneixem. No sabem què passarà, però jo faria un acte de fe vers la UE i si això acaba aviat i amb el resultat esperat, tindrem la primera oportunitat de sentir-nos orgullosos de pertànyer a una comunitat, que potser algun dia hauria de ser el país que guiï el món.

I si no, a molts se’ns haurà desfet el somni.