Aquest 8 de febrer fa 83 anys, en plena retirada, quasi al final de la guerra, l’església de Llers va esclatar. I, amb ella, cent seixanta edificis i va provocar catorze morts, vuit habitants de Llers, i els altres, entre refugiats i soldats. Dues-centes tones d’explosius del bàndol republicà, emmagatzemades dintre l’església, com si fos un polvorí, per tal que no caiguessin en mans dels franquistes, van ser dinamitades seguint l’ordre del general Líster.
L’explosió estava anunciada pel 7 de febrer; però es va retardar fins al matí del 8. Algunes persones havien tornat a casa pensant que s’havia suspès la voladura. L’església va quedar totalment derruïda, un gran forat on hi havia el temple parroquial. Una església que tenia elements d’estil romànic, però que al segle XVIII va prendre més espai i, per acollir el poble que anava creixent, es va construir un grandiós temple barroc. El campanar, continuació del d’estil romànic, era robust i de gran altura.
En l’església parroquial de Llers, s’hi venerava la Mare de Déu del Roure, talla d’alabastre del segle XIV, provinent del Monestir del Roure. Aquesta imatge, juntament amb les quatre campanes, i els altars, ja havien acabat destruïts als inicis de la guerra civil.
Val a dir, que pel fet d’haver estat rector de Llers (i de Pont de Molins) del 2009 al 2017, sé la profunda devoció dels llersencs a la Mare de Déu del Roure, que acabada la guerra van demanar a l’artista Frederic Marès que en fes una còpia, que està al costat dret de l’església nova, molt a prop del gran mural del Crist de l’Olivera, del bon amic i artista Josep Ministral.
L'Ajuntament de Llers, amb la complicitat de la periodista Sònia Pau, llersenca d’arrels profundes, han estat treballant en el documental Llers, el poble que va esclatar en mil bocins, estrenat aquest diumenge passat al Centre Recreatiu Llersenc, per recuperar la memòria de la voladura del poble. Ha fet tretze entrevistes a veïns de la població que van viure aquell desastre. Tot un treball de memòria històrica local, que va més enllà de Llers, de l’Empordà i de Catalunya. Perquè aquestes entrevistes s’integren en el Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic, l’arxiu d’història oral i en línia més gran d’Europa.
El Poble Nou, com una taca blanca enmig de les garrigues empordaneses, és un permanent memorial del poble original, encara amb moltes ferides. Algunes pedres van arribar al castell de Sant Ferran, a Figueres. En aquest castell, fins pocs dies abans hi havia el president Companys, amb el president de la República espanyola i el lehendakari basc. Aquell mateix vuit de febrer del 39 l’exèrcit «nacional» feia la seva entrada a la Rambla de Figueres.
Llers, amb la seva ferida, és signe dels desastres de la guerra, d’una guerra incivil, que va ferir Guernika i també Figueres amb les bombes dels avions italians, i el Front de l’Ebre, i tantes i tantes persones, civils i militars.
Quan es recorden aquestes dates, pot ser ocasió de fer memòria dels moments viscuts per la generació dels nostres pares i avis, d’agrair al Memorial Democràtic, i també al MUME, per tot el que ens explica de l’exili i de la destrucció.
Hauria de ser un lloc de «lectura» de la realitat actual per aprendre del passat; o de lectura del passat per no repetir-ho altra vegada; lamentablement, sembla que haurem de «repetir curs»: tenim milions de desplaçats, de refugiats i de persones sense llar. Les guerres i la fam fan fugir de casa seva tanta gent que mor al desert o creuant el Mediterrani, o a la frontera de Mèxic amb els EUA, o a tantes altres fronteres.
Que no ens distreguin amb qui cantarà a Eurovisió; estem en un moment greu a Ucraïna. Que el diàleg i la diplomàcia facin el possible per no encendre una nova guerra.
