Suposo que totes les persones que poden llegir aquest article coneixen la història d’Alícia al País de les Meravelles. Comença la història de les aventures quan la noia s’endormisca i li apareix un conill blanc, vestit amb armilla i jaqueta. Va corrent i remugant que fa tard tot mirant el seu enorme rellotge de butxaca. Alícia, encuriosida, el segueix i entra al cau del conill tot darrere seu. I aquí comencen les aventures surrealistes de la protagonista... fins que desperta del somni.
Jo no sé si nosaltres també estem vivint en un somni fantàstic on fem tard a algun lloc, a alguna cosa, a alguna història. Però últimament només sento aquesta frase: ja estem fent tard! I no sé si és per esperonar-nos a reaccionar, no d’un somni, sinó de la gran somnolència que portem a sobre, o només és una excusa per poder fer coses que, en principi, no ens agraden, com acceptar que les energies que provenen de les nuclears o del gas són energies verdes i netes.
Sabem que les nuclears no emeten CO2, però sabem que no tot és refiar-se de la bona gestió i manteniment d’aquestes centrals. Tenim l’exemple de Fukushima, on se suposa que els japonesos, tan meticulosos, portaven la central acurada al mil·límetre. Però resulta que un terratrèmol amb el consegüent tsunami va ser el causant de l’accident nuclear del març del 2011, i sabem que la radiació emesa va obligar a declarar una zona d’evacuació de 20 km, i que unes 154.000 persones van haver d’abandonar el lloc.
Però és igual. Estem fent tard, perquè no hem fet els deures quan tocava, perquè no ens hem cregut l’avís dels científics que estàvem –estem!– en una cursa de consum exponencial, impossible d’assumir pel nostre planeta, i que això ens portà al col·lapse.
I és que... qui deixa els seus hàbits? Qui abandona els seus costums? Hi estem acomodats i se’ns fa impossible pensar que hem de reduir, però, què passarà si no ho fem? Si no prenem consciència? De veritat acabarem fent tard? La història d’Alícia és una història fantàstica. Més ben dit, aparentment fantàstica, perquè és una al·legoria a les bestieses que fa aquesta societat. Que ja feia a finals del segle XIX quan la va escriure Lewis Caroll, i que continua fent al segle XXI, però corregides i augmentades. Estem fent tard, molt tard!
