Sirenes en mar

Del comandant Cousteau, que molt sabia de la mar immensa i els seus habitants, deien que va recollir les converses de les balenes, un tema ben estrany, almenys ho sembla. Potser ell ens hauria pogut aclarir la difícil qüestió del llenguatge de les sirenes, on doctes savis hi han perdut els patracols. Les sirenes de la mitologia grega eren les que escoltà Ulisses de retorn a Ítaca, lligat al pal de la nau com el vell mariner de l'havanera nostrada, i sembla que cantaven en grec clàssic. Les sirenes eren belles nimfes marines, que habitaven els esculls de la costa, deien, i enamoraven els navegants amb els seus cants. Recordo de la meva única visita a Copenhaguen la visió de La Sireneta, amb aletes als peus, mirant el mar. L'expressió de sentir cants de sirenes adverteix del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores.

Qui sap com s'expressava la que maridà amb el pastor «al bell mig del pla», segons Joan Maragall: «A dalt de la muntanya hi ha un pastor, / a dintre de la mar hi ha una sirena; / ell canta al dematí que el sol hi és bo, / ella canta les nits de lluna plena. (...) / La sirena es féu un xic ençà, / i un xic ençà el pastor de la muntanya, / fins que es trobaren al bell mig del pla / i de l'amor plantaren la cabanya... / Fou l'Empordà!». Com pogueren fer l'amor, amb la cua d'escates de la noia? Deien abans que les sirenes es baixaven la cobertura de la cua de peix com fan les altres dones amb la faldilla, en casos semblants. Per altra banda, Álvaro Cunqueiro, fabulós fabulador gallec, afirmava que les sirenes tenien per llengua la del «paese dove il dolce si suona». És a dir, el país on el sí és la forma habitual d'afirmació. Mediterrània, pam més, pam menys.

La sirena i el pastor són, doncs, l'origen amorós de l'Empordà segons la tradició. La imaginació popular tal vegada situava el pastor a Requesens o a les Salines i la sirena enmig de la badia de Roses. Fou casualitat la trobada o, com en el cas d'Amfitrite i Posidó, els posà en comunicació un dofí viatger, tan ràpid nedant com hàbil conversador?... S'estimaren allà mateix, damunt el sorral de la cala reclosa, o s'hagueren de desplaçar, l'un a peu rostos avall, l'altra mitjançant hores de natació d'un crol perfecte? Fou un amor etern o a l'estil dels d'ara, fugisser, refredat tal vegada l'ardor amorós del noi en sentir la fredor de les escates a l'entrecuix?...

Josep Palau i Fabre les sotjava mudes, des dels dalts de Grifeu estant: «Sirenes sense cant, / de les tèrboles ribes / i de cor massa gran, / quin riure de genives, / sirenes sense cant!»... I retornem un cop més a Carles Fages de Climent, que aplegava les sirenes de cap de Creus amb les bruixes de Llers a la sardana del sàbat, a redós de Verdera. Les aigües d'aquestes cales amagades de la Mar d'Amunt han fruït sovint d'excitants presències femenines, més aviat tendents a la nuesa total i a l'erotisme mediterrani. I això abans, molt abans ja, de les primeres deesses estrangeres en biquini a les nostres platges i de les sirenes autòctones en topless. Formoses dones vistes a contrallum per uns homes enlluernats de sol, sadolls potser de vi daurat, arrauxats i lliures.

D'aquestes belles deesses marines se'n digué, segons el temps, ondines, nimfes, dones d'aigua, dragues o goges. Sempre s'ha discutit si les sirenes tenien o no llombrígol, qui sap... El 1548, el llavors príncep Felip va veure a Gènova una sirena morta de poques hores, «como si estuviera nevando debajo de su fina piel, tan pálida estaba». I tal com asseguraven les cròniques de la seva època, Cristòfol Colom, camí d'Amèrica, arribà a veure tres figures de sirenes damunt la superfície de l'oceà. Tot és possible, no?...