Encetem l’any i continuem en una situació excepcional. L’aparició de la Covid-19 ha capgirat la nostra existència. Abans que no aparegués hi havia unes coses que es consideraven importants i que no es corresponen amb les que ara ens preocupen més. La pandèmia s’està acarnissant en les classes socials més vulnerables, en els països més pobres i en les persones amb menys recursos en general.
Durant aquest temps hem après paraules noves, sabem que la paraula soca vol dir que ha aparegut una variant d’un mateix virus. El virus muta. Això vol dir que canvia. Parlem d’onades, com les del mar, però aquestes són més devastadores, perquè en lloc de portar la remor tranquil·litzadora i l’olor de la sal marina, ens fan emmalaltir. I la malaltia és diferent en cada onada i per cada soca.
Aviat farà dos anys que aquest virus es va donar a conèixer. Durant aquest temps han passat moltes coses, algunes bones i altres de dolentes. Fem una mica de memòria. Entre les primeres hi ha la solidaritat entre els parents, amics i veïns per plantar-li cara. La generositat i la comprensió entre les persones ha fet que unes tinguessin cura de les altres. Es tracta de fer pinya, se n’ha fet i se’n continua fent. Quantes altres coses bones no han passat gràcies a ell! Fins aquí, tot ha anat bé. I podem pensar que bons que som els humans...Però quan veiem la cara més malèfica, la que provoca la malaltia i la mort és quan se’ns posa a prova. El virus ataca més al grup de persones grans, als més vulnerables i quan el contagi és més fàcil perquè hi ha una elevada exposició. Llavors, de vegades, apareix la part més fosca i amagada de les persones, provocada tant pel patiment com per la pròpia naturalesa humana.
Com hem dit abans la pobresa s’acarnissa en les persones més vulnerables i en les més pobres. La manca de feina, l’atur, els deutes, la inflació tot provoca un garbuix que no ajuda a la recuperació de les diferents onades. De vegades, en aquests moments, quan fa més falta, és quan menys es veu la solidaritat.
Però tot passa a la vida, i les coses bones ens fan oblidar les dolentes i malgrat aquestes onades, cal fixar la vista en l’horitzó. Ara ens sembla molt llunyà, però d’aquí a un temps ho veurem d’una altra manera. Els coneixements de la malaltia van augmentant, les mesures per evitar-la també i es comencen a entendre molts aspectes relacionats amb la Covid-19. I alguna cosa nova haurem après durant aquest temps que haurem d’anar recordant. Les coses senzilles del dia a dia ens ajudaran a viure la vida amb plenitud i a combatre’l. Cal reforçar el respecte, l’empatia, la generositat, la companyonia, per donar la suficient força a la humanitat per guanyar-li la partida. Estic segura que ho aconseguirem.
Diuen que la Covid-19 ha vingut per quedar-se. Doncs val la pena treballar perquè ens deixi de fer mal. Les autoritats sanitàries que ens guien no ho tenen gens fàcil, com tampoc ho tenim nosaltres. Però la suma dels seus i dels nostres esforços té més possibilitats d’èxit.
I aquest és el text que, escrit en un paper sense rebregar, em va donar una adolescent quan em va parar al carrer, tot anant de camí cap a la feina. Em va demanar que el fes públic, aquí en aquest espai.
