Fages de Romà i la pagesia clàssica

El sempre recordat i admirat Miquel Pairolí s’identificava amb aquesta citació de l’escriptor mallorquí quan evocava del seu hort de Quart estant els avantpassats que havien llaurat, adobat i regat la mateixa terra, i collit els seus fruits. La seva pregunta «Per què conversem amb els morts quan treballem la terra?» («La terra, les eines» dins Octubre) la regiro en el meu cas –desheretat de propietats rústiques– en una altra semiretòrica «Per què penso en els clàssics quan parlo de l’agre emporità?». I crec trobar una certa resposta d’autocomplaença quan rellegeixo els textos d’autors llatins de l’etapa d’institut i universitat –les Geòrgiques de Virgili en particular, i puc percebre la proximitat d’aquelles proses o poesies didàctiques als quefers agrícoles i ramaders dels pagesos de temps no massa reculats, fins a l’arribada de la maquinització i l’ús de productes químics.

En converses amb camperols jubilats de tercera i quarta joventut acumulada, sovint sorgeix el tema de la manca de destresa dels seus ancestres en algunes feines: les defectuoses maneres d’empeltar, el sulfat ruixat sobre la superfície exterior en comptes de l’interior dels pàmpols dels ceps (on fan niu els fongs del míldiu), la manera de podar les tòries, l’adob més convenient per fertilitzar oliveres i arbres fruiters (cagallons de cabra o d’ovella?), la millor temporada per a certs cultius…

En èpoques en què no hi havia aules d’agricultura i els pagesos no tenien estones de lleure o capacitat per consultar llibres de tractats agroramaders resultava molt alliçonadora la paremiologia, els refranys i proverbis de l’antigor, plena de saviesa i discrepàncies («Civada i espelta fins al maig / fins pel març no desperta»). Crec que és prou coneguda la figura de l’il·lustre agrònom figuerenc Narcís Fages de Romà –rebroll de notable nissaga–, fundador de la Societat d’Agricultura de l’Empordà (1845), la primera en tot l’Estat espanyol, així com promotor de la Granja-Escola de Fortianell. Em temo que menys llegida és la seva obra de divulgació pedagògica, en què destaca un títol: Aforismos rurales (1849), una cartilla rural escrita «por mi amor á la ciencia del cultivo y por mi anhelo de verle progresar en la hermosa region en la que habito». El seu aplec d’aforismes havia de guardar conformitat amb les regles donades pels agrònoms més clàssics, antics i moderns, nacionals i estrangers. La seva primera formació com a jurisconsult li va facilitar el coneixement de la llengua llatina i la lectura dels seus punxons més representatius, poetes, naturalistes i historiadors, a qui eleva a la condició del que ara anomenaríem enginyers agrònoms.

Al llarg de tretze capítols Fages de Romà ens proporciona receptes sobre el conreu en general, els adobs, els ramats, els prats, els recs, els arbres, les oliveres, les vinyes i l’horticultura. Dins del florilegi granat d’autors i de gèneres Fages cita i manlleva comentaris de poetes (Lucà, Ovidi, Virgili, en una ocasió de la poetessa grega Safo), de Ciceró com a filòsof (De Officiis), de militars i alhora escriptors com Marc Porci Cató (De Agri Cultura) i Plini el Vell (Naturalis Historiae), l’historiador grec Xenofont, de naturalistes com Pal·ladi (Opus Agriculturae) i el més notable i prolífic dels escriptors llatins en temes rurals: el gadità Columel·la (De Re Rustica), contemporani de Sèneca.

Fages compendia i/o parafraseja en forma de rodolins pensaments dels clàssics. Així el vers de Virgili «non ullus aratro dignus honos» (No es dóna prou valor al llaurat) es converteix en «El labrador con su mano / Sustenta al género humano./ Hónrese pues al oficio / En general beneficio». Un altre precepte virgilià és el de la rendibilitat de les finques d’àrea reduïda: «Que no tenga tu heredad / Sobrada capacidad; / Pues se cultiva mejor / Siendo su espacio menor», en la línia del que dictaria Columel·la que «és més fructífera una vinya ben llaurada en el moment propici que no quatre mal fetes». La máxima de Cató «Bene colere bonum, optime damnosum» la trasllada Fages com «Buen cultivo es provechoso; / Pero excederse dañoso». Novament Virgili (…Et pecus omne tremendum) adverteix dels perills que els ramats pasturin prop dels arbres («Aleja del arbolado / Toda clase de ganado, / Pues debes tener presente / Que es un veneno su diente»), i aconsellava no invertir l’ordre natural de distribució i ubicació dels conreus; els seus versos «Nec vero terrae ferre omnes omnia possunt: Nascuntur sterieles saxosis montibusorni: Littora myrtetis laetissima: denique apertos Bachus amat colles…» ([…] Però Bacus prefereix la muntanya) Fages de Romà els condensa al seu lliure albir: «En llanos viña frondosa; / En collados preciosa».

Plini ens parla de la fertilitat dels camps per la cura que en tenien els seus amos militars, amb estratègies de sembra comparables a les de l’ordre de batalla. Columel·la i Pall·ladi aconsellen no cavar o llaurar si la terra és molt seca o molt molla («Si la tierra se hace barro / Es labrarla gran desbarro. / Y estando falta de humor / No la toque el labrador»). Fages comenta en notes a peu de pàgina el guany ponderat dels adobs i la sal en la llaurada, i glossa el déu Stercutus a qui els romans varen erigir un temple per haver-los ensenyat a fer-los servir: «Al abono una Deidad / Presidió en la antigüedad, / Porque augura la abundancia / Del estiércol la substancia», «Poca sal, mas no es barata, / Mucho estimula la mata».

Columel·la recull un llarg proverbi antic sobre la importància de la poda de l’olivera, que Fages escurça en la seva faisó literària: «El olivo has de podar / Si fruto quieres lograr». En un capítol addicional Cató, Columel·la i Ciceró («Entre todos los medios de adquirir, ninguno mejor que la agricultura, nada más fecundo, nada más dulce, nada más digno del hombre libre») lloen l’ofici –ara denostat– del pagès. La disparitat de parers dels nostres avis pagesos no resultava inusual entre els tractadistes romans. Els lectors de Cató i Columel·la, per exemple, disputaven sobre la qualitat de l’oli quan la mòlta de les olives collites en el trull (trox en castellà vintage) es dilata.

La decadència de la identitat d’un territori comença amb l’abandonament de les labors dels espais de conreus i pastures. Em produeix feredat observar al llarg de les caminades per la perifèria dels pobles finques ermes, pedregoses, antigues vinyes o camps de cereal on ara només creixen males herbes. Encara conservem a la retina les imatges de l’incendi aquest estiu al parc natural de cap de Creus, que va revelar feixes agrícoles recobertes per les capes dels matolls cremats. Amb incredulitat vaig llegir al setmanari olotí La Comarca (14-X-2021) un reportatge sobre l’últim pastor d’ovelles… de l’Alta Garrotxa i la Vall de Camprodon!

Si les coses van d’aquesta manera en àrees de rica pastura (això sí, especulativa), quin esdevenidor ens espera a la planura empordanesa, on encara es poden fotografiar pastors amb rabadans o sense, gaiates, sarrons o barretines? Fages de Romà ja afirmava que les qüestions agrícoles són eminentment polítiques i socials, una indústria de la subsistència per apaivagar la fam, sense la qual cosa no pot regnar la pau en els estats. El que ja es percep és un canvi dels pigments de la pell dels jornalers que menen ramats o tractors.

En Fages de Romà remarcava que Espanya (i per inclusió l’Empordà) disposava d’un sòl vivificador, capaç del subministrament a tota la nació i a altres països. Ell mateix i els nostres pares es farien creus dels canvis geogràfics de producció i consum dels emporitans actuals. Ja fa temps que el conreu de fruites i verdures ha deixat de ser d’autoabastament als nostres mercats i botigues: consumim bledes, cebes i api del Maresme, cireres de l’Aragó, pastanagues de Segòvia, moniatos de Màlaga, peres de Bèlgica, mongetes del Marroc, taronges de Sud Àfrica… Tal vegada ara tocaria canviar els aforismes per rodolins de reclam a favor d’una regeneració agrícola: «La mongeta perona, de Vilabertran la més bona», «Les carrotes dels nostres horts, agraden a vius i a morts».