L’Escala, com a municipi, em fascina. Des de sempre hi he trobat gent i elements que m’han fet viure moments agradables. No és cap descobriment. Veient la gentada que sempre acaba passant per la vila, en un moment o altre de l’any, queda ben clar que aquesta fascinació és compartida. A mi, perdoneu que ho digui amb franquesa, sempre m’ha semblat un poble collonut per viure-hi, encara que no he tingut mai la sort que fos així. No us amagaré que mai he trobat la resposta que buscava –la bona resposta definitiva, vull dir–, quan pregunto per què els seus primers pobladors la van encarar a tramuntana. És el mateix dubte que m’atabala quan soc al Port de la Selva i veig els cops de mar amb les onades rivetejades de blanc, empeses pel vent sec del nord. Un vent saludable, afegeixo.

A l’Escala, segur que faig bé de dir-ho, hi ha gent singular, molt seva, molt escalenca. En el primer contacte poden ser esquerps, però, al cap de poca estona, ofereixen hospitalitat, amb algun apunt de murrieria manllevat del caràcter negociador dels bons pescadors d’abans.

També hi trobo, com passa per tot arreu, persones que tenen una mica d’estima baixa cap a la realitat del seu poble. I contra això, m’agrada revelar-me i dir que no, que hi ha motius per portar el cap ben alt. Vist amb els ulls d’un visitant foraster, com és el meu cas, us puc ben assegurar que estem parlant d’una de les viles que millor ha evolucionat aquests darrers anys, en molts aspectes. Segurament, la feina feta des de dins de l’Ajuntament hi deu tenir molt a veure. El front de mar està net i endreçat. Pels carrers del nucli antic ve de gust passejar-hi i l’oferta gastronòmica i comercial té allò que ha de tenir. i tot pot anar a millor, com ha de ser. I si us he de dir alguna cosa que em sembla fantàstica és la capacitat que té l’Escala de fer allò que se’n diu «desestacionalitzar», quan no és l’anxova, són els llibres, la sal, les tapes o els romans. I, per postres, ara pot lluir que el director del millor diari català és escalenc, de can Callol. Bufa!