El meu Empordà: al nord, la serra de l’Albera i les Salines; a migdia, el bisbe mort del Montgrí; a ponent, el puig de Bassegoda i la Mare de Déu del Mont; a llevant, el blau de la mar. Aquesta és la comarca que jo conec, on vaig néixer i on he viscut.

El paisatge empordanès l’he admirat tantes vegades!... De les muntanyes esquerpes, clapejades de suros i pins, i la plana ubèrrima pulcrament treballada, fins a la dura costa de cap de Creus. Josep Pous i Pagès, vinculat a Avinyonet de Puigventós, amic d’infantesa del meu avi de Llers, ho veia així: «A mig aire d’un serrat, cara a migjorn, mas Fraginals aixecava la flota del seu caseriu, com el brancam esponerós de la vella alzina arrelada en les dures entranyes de la serra»... I llavors, la plana. Tots els verds del món al seu voltant. Maria Àngels Anglada parlava dels aiguamolls: «Les closes a l’hivern, encara xopes de les pluges de tardor, els efímers estanys on venien a beure les fredelugues de crestes airoses i, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires»... I aquella costa mineral i abrupta, tan mascle, de la Mar d'Amunt i de cap de Creus. O l'altra costa, la gràcia gentil i alada de la badia de Roses, de perfecta arrel clàssica.

Després del paisatge, la gent. Arrauxada, somniadora, enquimerada en projectes tal vegada irrealitzables. Amb l’antic record de Sibil·la de Fortià, regina bella i dissortada; del cronista Ramon Muntaner; de Narcís Monturiol i el seu Ictíneo; Pep Ventura i la tenora; el federalista Abdó Terrades; el geni Salvador Dalí; Alexandre Deulofeu, amb la teoria del romànic empordanès; Carles Fages de Climent i els seus Epigrames; Víctor Català i la seva immortal novel·la Solitud; Ramon Reig, aquarel·lista excels... En una altra llista posaria jo la Lídia de Cadaqués, que fou i no fou a un temps Teresa la Ben Plantada; el Gambo de l’Escala, que menjava cargols per dinar i guardava les cloves per sopar; el mariner Luard del Port de la Selva, «cridaire, mentider i home de bé», en expressió de Sagarra; i en Doro de la Vall de Santa Creu, «el més gran bolero que hagi existit mai», segons Jaume Pol Girbal.

Josep Pla va descriure, a la seva manera, el caràcter dels empordanesos: «Endevinen el temps, miren el cel, espien la mar, senten el vent al clatell, ensumen un rastre, tenen el paladar fi i tot ho volen fresc. No hi ha altra cultura que aquesta en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra»... L’essència de l’Empordà són la tramuntana, la sardana, el xiprer, el pi i l’olivera. I els llocs màgics, recordem: Empúries, Sant Pere de Roda, Sant Quirze de Colera, el castell de Quermançó, la Salut de Terrades, la Muga, Figueres, el cap de Creus... I llavors els mites, com Llers i les seves bruixes. Un poble maleït, enrunat amb la Guerra Civil, amb el record dels seus dotze castells, cantats per Víctor Hugo. «Palau del vent», en digué el mestre Maragall del nostre Empordà.

En el camp de la cuina, quantes coses tenim aquí!... Naps de Capmany, pèsols de Vilabertran, cebes de Vila-sacra, anxoves de l’Escala, oli de Cadaqués, bolets de Requesens, garnatxa de Llançà, oques d’Agullana, pomes de Sant Pere, melons de Cabanes...

I les dones empordaneses: belles, desitjables... i fortes, també. Moltes vegades hem sentit, en clara referència matriarcal, «en Joan de la Flora», en «Quim de la Mercè» o «en Falet de ca la Neus»... Gràcia i presència d’unes dones que han donat sentit i nom a una família i a una comarca.