Després de la gran recessió que s’originà a partir del 2008, amb un augment notori dels costos d’estudiar un cop superada l’etapa obligatòria així com una pandèmia que ha frenat l’aprenentatge durant més d’un any, què se’ns farà de totes nosaltres? Avui toca parlar de les edats més joves, potser més felices i innocents, però segurament també les que patirem la precarització més alta de les últimes dècades.

No ens espera un panorama senzill al jovent d’avui, amb un atur juvenil disparat i la substitució de les feines mecàniques amb la nova revolució tecnològica, sembla que l’única opció segura sigui l’especialització acadèmica en algun àmbit molt concret. Cal, però, que la resposta educativa vagi lligada a les necessitats dels nostres temps. Ens haurem de plantejar si memoritzar teoremes i identificar diftongs pot ser substituïble per instruir amb tasques de recerca grupals o amb habilitats en camps emergents com la programació.

Aquesta és, indubtablement, una tasca que s’ha d’iniciar pel model educatiu, però ha d’incorporar conscienciació a moltes capes de la societat.

La dinàmica demogràfica recent ha posat sota les cordes l’estat del benestar amb qüestions com les pensions, la sanitat o la dependència, però la solució no ha de ser endurir el futur del jovent. Aquesta ha de passar per proporcionar les eines més eficaces perquè nosaltres ens puguem dotar de motivació i curiositat per adoptar rols rellevants dins de la societat. Totes les persones adultes en potència cal que siguem escoltades per entrar a les esferes socials i laborals amb uns termes qualitatius superiors als que es produeixen ara.

Se’ns ha d’atendre per tenir capacitat influència real a l’agenda política. Som conscients que els reptes socials no recauen únicament en el futur dels joves, però el que demanem és revertir les nostres problemàtiques principals sense agreujar-ne d’altres. Com ja s’ha remarcat línies amunt, la solució s’ha de promulgar des de les pràctiques educatives, fet que no es dissocia que l’acte de donar-nos veu és un exercici tan necessari com democràtic.

A nosaltres se’ns culpa sovint de la nostra ment tendenciosa, revolucionària o, fins i tot, inconscient, potser el que ens hem de qüestionar és si el vigent statu quo dona les oportunitats que donava abans.

La rellevància del problema, doncs, esdevé evident, observant no sols en els avantatges tecnològics o materials dels quals gaudim, sinó identificant que més enllà del consumisme amb el qual ens hem criat, patim un perill de ser desvalorats o desprestigiats per al moment que hem viscut...

Han ocorregut circumstàncies, com les mencionades al principi, que no són, en cap cas, favorables als joves. Malgrat tot, el que apunten alguns corrents polítics és que els problemes que afecten un col·lectiu cal que es canalitzin a través de l’expressió d’aquest.

És precisament això. Poder-nos expressar, participar, educar i créixer és el que ens agrada, és el que volem. Alguns vells consells relaten que per tenir veu ens hem d’agrupar, i no és pas incert que ens cal una mobilització quotidiana.

Associem-nos, ens hem de sentir part d’un col·lectiu. Eduquem-nos amb més valors i menys exercicis memorístics. Diem blanc, diem negre, diem gris si cal, diem, simplement, el què pensem. Fomentem el debat, i com més deliberatiu millor, per posar solució a tot el que ens queda per viure. Volem unes condicions dignes, i som aquí per denunciar que cal un reconeixement, un canvi més que parcial. No som el baby boom, però, si se’ns dona valor, podem «ser la bomba» amb molts àmbits.