Preguntes, sospites i intromissions. Voler saber més del que ens expliquen per pura morbositat. Clicar el titular fàcil i posar en dubte les que pateixen. Fer suport incondicional a qui s’està acusant sense ni pensar-ho. És evident que quan parlem de possibles casos d’assetjament i d’abús sexual vers les dones de qui sempre tenim preguntes i de qui sempre dubtem és d’elles, de les víctimes. No ens interessa saber qui els ha pogut fer mal, perquè ho ha fet, ni tan sols quina ha estat la seva intenció, però volem saber qui són elles, quina cara fan i perquè denuncien situacions d’aquest tipus.

Quan ens adonem que les nenes, les noies i les dones pateixen, i més quan passa a prop nostre, ens qüestionem mil fets. N’hi ha alguns, però que són autèntics tòpics.

Segurament, el primer que els ve a molts al cap és: «això és impossible, conec la persona i sé que no és així». Tanmateix, és imprescindible que les víctimes se sentin escoltades i acompanyades. No podem posar en dubte el seu gran exercici de valor que han hagut de fer per explicar una situació tan traumàtica per a elles com és l’assetjament o l’abús que han patit. Necessiten veure’s recolzades i els hem de fer suport perquè sovint, és en els llocs més idíl·lics i allà on sembla que tot funciona, on realment hi passa alguna cosa. Que tot vagi bé no vol dir que no es puguin estar provocant danys irreparables. Perquè és clar que la presumpció d’innocència ha de regnar en totes aquestes situacions, però aquesta no vol dir que no puguem mostrar la nostra opinió de manera lliure en suport de la víctima.

Un altre clàssic és posa-les en dubte pel temps que han tardat a denunciar, si és que arriben a fer-ho. Per què s’han esperat sis mesos? Per què tres anys? Per què no ho van fer en el moment en què els va passar? Darrere de totes aquestes preguntes hi ha mil i una respostes vàlides amb les quals argumentar perquè no ho van fer o, fins i tot, perquè encara temps després de ser assetjades o abusades no ho han denunciat. Deixem de banda el fet de voler evidenciar la que ha patit i qüestionem qui hi ha a l’altra banda. Perquè això de voler saber només sobre ella i no sobre el que ha comès l’abús és una idea més pertinent a segles passats que no a aquest nostre.

En relació amb les denúncies, i concretament amb la violència de gènere, hi ha el que els sembla el gran argument de les «denúncies falses». Resulta ser que el que volen les dones és aconseguir diners de la manera que sigui i culpar els homes de tot el que els passa. Una dada per aquell que defensen fermament aquesta gran pensada: l’any 2020 es van interposar 150.785 denúncies per violència de gènere. Cap d’elles s’ha demostrat que fos falsa. Així ho exposen les dades aportades per la Fiscalia General de l’Estat en la seva memòria anual. Ni una de més de 150.000. Compte, però. Encara que la xifra ens sembli estratosfèrica, no representa totes les dones que pateixen violència de gènere.

És important entendre que no només tenim por tornant soles a casa, que les nostres angoixes i queixes van molt més enllà perquè si alguna cosa encara ens fa més por que caminar soles pel carrer és que l’endemà quan expliquis què t’ha passat no et creguin.