Aquest 8 de novembre, data en què escric aquestes ratlles motivades pel record, fa quinze anys que Montserrat Vayreda ens deixava. Orfes de la seva companyia física, ens queden les paraules que va escriure, per a recordar-la i apropar-nos a una escriptora que va fer de l’Empordà, el leitmotiv de la seva obra literària. Els seus versos, gestats en el recolliment i el silenci de la intimitat que acompanya tota escriptura creativa i trenats amb sincera veu poètica, ens aviven el record d’ella amb el tarannà obert, generós i sincer que la caracteritzava. L’experiència ens ha ensenyat que recordar instants passats és com tornar-los a viure, i que només morim quan caiem en l’oblit. Montserrat ho va expressar així:

«Classificar records és com / issar banderes / damunt del que has viscut. Saber que continues / vivint per recordar, i recordar per viure.»

Una part dels seus poemes s’abeuren en el record del passat, però a través d’una mirada que no es complau en la nostàlgia, sinó que afronta sempre el present i l’incert esdevenidor amb vital optimisme. La seva poesia és un cant a l’esperança i al vitalisme com a filosofia de vida. Si la naturalesa és per a ella «l’única que pot salvar-nos de morir asfixiats damunt l’asfalt», l’esperança és el que salva l’ésser humà de morir ofegat en la tristesa i en les contrarietats. I la natura, en ella mateixa, una lliçó de vida.

«Si l’ametller i jo l’hivern podem vèncer, / és perquè tenim / esperança sempre / i amb saba o amb sang / encenem bandera». (Si el dia és ben gris).

De la naturalesa en va fer el motiu d’innombrables poemes, que alhora evoquen el pas del temps, la solitud, i fins a la certesa de la mort, poetitzada amb naturalitat.

En prosa descriptiva i en vers ens va parlar de l’Empordà, que va recórrer pam a pam. La seva obra magna en prosa, Els pobles de l’Alt Empordà, recentment reeditada per Vitel·la en quatre volums, és una intensa i exhaustiva passejada per la nostra geografia, amb impagables tocs poètics quan descriu un paisatge que li plau; amb rigor en les referències històriques i artístiques; i amb una explícita voluntat de construir una àmplia i constructiva personal crònica de les realitats de la comarca altempordanesa. Un poema dedicat a cadascun dels pobles arrodoneix aquesta obra extensa, i intensa, a la qual va dedicar els millors anys de la seva maduresa.

Montserrat Vayreda desitjava arribar a tothom amb la seva poesia per això fugia del llenguatge alambinat, de la retòrica buida i de l’artifici gratuït. “Somio obrir camins entenedors” diu un vers del poema acròstic en què es defineix. Però ja sabem que res és més difícil que l’aparença de facilitat, i no oblidem la dificultat que s’amaga darrere de la senzillesa. Construir els versos per a Vayreda representava un intens cos a cos amb la llengua per trobar la paraula, la imatge, el ritme i la música adient a cada pensament.

Avui, gosaria proposar d’endinsar-nos en la lectura –o relectura– de l’obra de Montserrat Vayreda, com a millor homenatge a la nostra escriptora.