El quartet estacional d’Ali Smith (Inverness, Escòcia, 1962) acaba de ser publicat en versió catalana aquest agost passat, el quart volum Estiu. El 9 de febrer de 2021 vaig reflexionar en aquest Setmanari de l’Alt Empordà sobre els dos primers volums: Tardor – Hivern. Primavera, «quan tot l’impossible és possible». Un volum que acaba així: «Abril, el mes anàrquic i final, el gran connector de la primavera. Si passes per davant del matoll o l’arbre en flor, no pots no sentir el brunzit del motor, la nova vida que es desvetlla, la fàbrica del temps».

Si teniu curiositat, llegiu l’entrevista que una nena de dotze anys fa al responsable del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) a les pàgines 179-181. Com ben sovint, diu més la qui pregunta que el qui respon. Un exemple de la desinformació que ens donen els polítics. Aquest quartet estacional, quan parla de política anglesa, passada per la piconadora de la ficció, ens fa adonar que estem en una metàfora d’una realitat desconcertant.

El valor del temps (meteorològic o del rellotge) porta un diàleg a Estiu entre dos protagonistes: «–Pensava que el temps ens havia deslligat.

–Al contrari, el temps i l’espai són el que ens lliguen, diu la Hannah. El que ens fa part de la imatge més gran. Parlant universalment. El problema és que tendim a pensar que estem separats. Però és una il·lusió».

Seguint reflexions sobre el temps: «Com arribem a entendre què és el temps, què en farem del temps, i què en farà ell de nosaltres? La línia de la vida de tothom es trenca en algun punt». I, en una altra part hi trobes una frase que em diu moltes coses, en aquests temps amb presoners indultats: «Una presó és una presó. Independentment de com omplis el temps».

Una reflexió sobre la situació de la pandèmia que encara estem vivint; d’una carta de Sacha a un pres en el CIE: «Però ara potser prendrem consciència que hem de deixar de ser verí els uns per als altres i per al món. Ja sé que això és molt innocent, perquè no ha deixat mai d’haver-hi material verinós». «Suposo que el que ha passat aquí i a tot el món en aquests mesos amb el confinament ha fet que tinguem tots una dosi molt suau del que és la vida quotidiana per a tu. Sé que no és el mateix de cap manera, res com estar tancat amb condicions de presó – i això que no ets un criminal».

No sé si és una reflexió a partir de la que va fer el Papa Francesc entorn de la tempesta i que anem tots en un mateix vaixell (abril 2020), però ho fa pensar aquest diàleg entre Art i Charlotte:

«– Vols parlar amb tota la humanitat sobre la manera d’estructurar el dia a dia? Diu. Ambiciós.

– Ara som tots al mateix vaixell, diu.

–Sí, encara que una quantitat espantosa de la humanitat hi està bloquejada a tercera classe, no cal dir-ho, diu ella».

Aquest Quartet estacional va introduint personatges que van d’un volum a l’altre; també el Centre d’internament; d’alguna manera, ens ve a dir que tot està connectat per més que ens entestem a compartimentar-ho i separar-ho. La sensació d’immediatesa, d’estar vivint amb els personatges, la remarca encara més el fet que el present és el temps verbal predominant en la narració.

Ali Smith és un prodigi fent això i es nota que la diverteix. Ens subratlla que tots compartim el mateix món, que malgrat viure en realitats paral·leles, en qualsevol moment se’ns encavalquen i creen una cosa més gran i millor. La seva literatura és com un trencadís gaudinià. Sobre la claror i la foscor, diu: «L’estiu és com caminar per un camí ben bé com aquest, dirigint-te tant cap a la llum com cap a la foscor».

Acabo amb un diàleg entre Daniel i Hannah:

«–No hi ha cap dubte, diu en Daniel. Realment ets tu.

–Sí, diu la Hannah. Realment sóc jo. I tu realment ets tu. Però, si seguim el pensament d’Einstein i ens sumem tu més jo més el temps més l’espai. Què forma tot això? Fa que tu i jo siguem més que únicament tu i jo. Ens fa nosaltres».

La novel·la de l’any, segons The Guardian. M’ha agradat molt. Una troballa.