Normalment, la tendència de la humanitat hauria de ser anar endavant i evolucionar. Millorar, en definitiva. A vegades, però, no se sap ben bé per quins malaurats designis del destí, els humans ens empenyem a recular i quedar-nos ensotats.

Fa pocs dies llegia un brillant article del professor Andreu Mas-Colell en el que alertava del despropòsit del nou Reial decret del Gobierno sobre l’ensenyament universitari. Aquesta norma torna a dissenyar graus universitaris de quatre anys de durada contravenint la tendència de tot Europa i carregant-se el pla Bolonya que va ser dissenyat per, en certa manera, homogeneïtzar els ensenyaments universitaris en l’àmbit de la Unió Europea i facilitar així la mobilitat d’estudiants arreu del territori comunitari.

Espanya, doncs, ignorant l’opinió –entre altres– de les universitats catalanes, surt de l’acord comú europeu –sembla que no és l’únic àmbit en el qual ho fa– i posa pals a les rodes a estudiants de fora perquè vinguin a estudiar aquí. I no només això! Sinó que –tal com apuntava Mas-Colell– aquest Reial Decret pot provocar l’efecte que els i les nostres joves se’n vagin a estudiar a fora en tenir més potencialitats per convalidar les seves assignatures arreu i es puguin graduar amb menys temps.

La qüestió ja no és com retenim el talent que hem creat sinó, directament, com l’expulsem.

Però la cosa no es queda aquí perquè, pocs dies després, el despropòsit encara es fa més ignominiós i es crea la tempesta perfecta cap a l’autarquia universitària: en aquest cas el govern català elimina l’exigència de nivell d’anglès B2 per tenir un títol universitari.

Diuen que és una mesura realista i que s’ha adoptat perquè no es tenen recursos.

Potser no és del tot realista ser conscient que vivim en un món globalitzat on l’anglès és bàsic per moure’s pel món laboral i que, de fet, ara ja es dona per descomptat i es valora el coneixement d’altres llengües com el mandarí, l’indi, l’alemany o el rus. El domini del món econòmic mundial vira decididament cap a Orient.

Així i tot, no voldria que se’m mal interpretés: un graduat o llicenciat d’una universitat catalana també ha de dominar el català perfectament, cosa que, malauradament, no sempre succeeix. Una cosa no treu l’altra, diguem-ho clar.

És evident que calen més recursos i que hi ha un problema de finançament en l’àmbit universitari. Em temo, però, que mesures com aquesta no tenen res a veure amb els recursos sinó en les prioritats i la distància que tradicionalment ha existit –i encara existeix– entre el món universitari i el laboral.

Creure’ns que som Europa també vol dir donar la importància a altres llengües per molt que costin. Creure’ns que som Europa vol dir posar els instruments per interrelacionar-nos amb universitats d’altres països.

Perquè Europa també s’ha fet per donar més oportunitats als ciutadans, obrir finestres i finestrals i atrevir-nos a conèixer un món que és immens i complex. Sapere aude! –exclamava Horaci– ... però sense exagerar, no fos cas que perdéssim de vista el propi melic.