El dissabte passat, 9 d’octubre, al carrer Sant Pau, número 88, de Figueres, es va instal·lar una llamborda Stolpersteine en memòria d’Enric Moner i Castell, que morí assassinat al camp de Hradischko, a l’actual República Txeca, l’abril de 1945, poques setmanes abans d’acabar la Segona Guerra Mundial.
Enric Moner era figuerenc. Com ell, als carrers de Figueres es poden trobar deu llambordes més que recorden figuerencs que varen patir persecució, detenció, deportació, presó, tortures i mort. I com aquesta llamborda, n’hi ha distribuïdes més de 75.000 per 1.800 ciutats d’una vintena de països. Poden semblar moltes, però no ho són; l’especialista nord-americà Donald Niewyk calcula que la xifra de víctimes dels camps nazis podria ascendir a disset milions.
La instal·lació d’aquestes llambordes ve precedida per un estudi minuciós i profund de la persona, de manera que es pugui constatar la seva mort i que hagués estat realment víctima de l’holocaust –per desgràcia, fins i tot en aquestes circumstàncies apareixen fraus–. Aquesta iniciativa va estar engegada per Günter Demming, artista que va entendre la iniciativa com un projecte d’art públic, que ha mobilitzat historiadors, associacions i administracions per retrobar, arreu d’Europa, les petges de milions de desapareguts.
Aquesta història europea, negra, macabra i negada per alguns de manera cínica, no és una història més d’Europa.
El continent, fins a arribar a l’actualitat, s’ha bastit d’allò que ens uneix –i comptant també el que ens separa– de manera que no és arriscat afirmar que la memòria d’Europa té una de les seves bases, sobre víctimes del terror i la intolerància.
Figueres és una de les 1.800 ciutats que compten amb víctimes del terror i la intolerància; ens uneix aquest fil de reconeixement a la història petita, anònima, que a través de la recerca rigorosa convertim en una història en majúscules.
Som partícips de la memòria imperfecta d’Europa, de record, respecte i homenatge a totes les víctimes.
