L’Associació Catalana de la Premsa Comarcal m’ha distingit amb el seu primer Premi d’Honor, la qual cosa em fa molt content. I és que aquesta vegada no haig de ser jo qui digui i recordi d’on soc i d’on vinc quan m’ho preguntin, sinó que ara se’m reconeix precisament per haver dit sempre que era de Perafita i del Lluçanès i que m’havia fet com a periodista a El 9 Nou.
No soc pas l’únic. N’hi ha molts, de periodistes, que han sortit de la premsa comarcal i que avui són visibles i coneguts al país perquè treballen a mitjans nacionals o internacionals. Però també n’hi ha molts dels quals no se’n parla, o només es fa localment, perquè han estat titulars a casa i anònims a fora, gent que durant aquests quaranta anys ha ajudat a vestir informativament la comarca i el país.
La majoria d’aquesta gent ho va fer de manera desinteressada, per una necessitat vital en unes condicions precàries i a contracorrent, conscients que l’ambient acostumava a ser sovint fatalista, o si més no escèptic. Al cap i a la fi, dir que volies ser periodista aleshores era i ha estat un malson per als nostres pares, que si ens empenyien a estudiar era perquè volien que fóssim advocats, enginyers, metges o, si no, treballador de la Caixa.
Amb tota la bona fe del món, pensaven que era millor estar a prop dels calés que no pas de les notícies; segurament ara no diuen el mateix, perquè aquell entramat de caixes d’estalvi que tanta singularitat i vida van donar al nostre país (com tantes d’altres agrupacions i entitats mixtes) va desapareixent sense que hi puguem fer res, acostumats ja a les targetes de crèdit després que els caixers automàtics perillin tant com el paper dels diaris.
Aquell exercici de voluntarisme periodístic que alguns combinaven amb altres feines necessàries per mantenir la família, encara dura en alguns llocs; en d’altres, en canvi, ja s’han consolidat publicacions o emissions regulars, és a dir, empreses periodístiques. Ja hem deixat de ser comarquinals, ja no som carrinclons, i des de fa un temps aspirem a fer-nos valer sense por tant a les grans ciutats com al poble.
L’essència del periodisme ha consistit sempre a apropar-se als fets tant com puguis, a tocar, si és possible, però sense arribar a formar-ne part. Aquest és el veritable periodisme de proximitat, que, per cert, és ben diferent del que ara tant funciona als programes d’entreteniment i opinió. No conec un escenari millor per dominar aquesta relació entre proximitat i distanciament que la premsa comarcal.
I si ho entenc així és perquè en aquest periodisme no hi valen els pseudònims, sinó que s’ha de donar sempre la cara perquè et trobes als protagonistes o, si no, et busquen; tampoc funcionen les fake news, perquè una de les primeres obligacions és aprendre a distingir entre una xafarderia i una notícia, que no és ben bé el mateix pels que gestionem les informacions; i perquè s’ha d’escriure i parlar perquè t’entengui tothom i no només els teus.
No hi valen tampoc les simulacions ni les pràctiques, sinó que s’exerceix l’ofici des del primer dia a la redacció i al carrer, sempre en directe (com està de moda avui dia), aprenent cada dia en lloc de donar lliçons cada vespre i cada matí. La premsa comarcal ha estat un planter de periodistes extraordinari per la seva vocació i també per l’ambició de treure notícies.
I d’aquí ve que vulgui compartir i gaudir aquest premi també amb tots aquells anònims que mai han estat guardonats, tot i haver sigut el motor que ens ha portat fins aquí, contents i disposats a explicar que no necessitem que ens vinguin a veure de tant en tant per acompanyar-nos el sentiment o per dir que macos que som, sinó que la nostra vida és tan rica que dona per fer un diari o un programa cada dia.
Amb humilitat, però també sense por; amb seny, però també amb grandesa, hem d’aspirar a ser i sentir-nos periodistes a la nostra comarca, a la nostra ciutat i al nostre país. No som uns venuts ni uns comprats, sinó uns saberuts de mena, com diem als pobles, entestats a explicar allò que no es vol que se sàpiga o, un cop sabut, explicar per què ha passat, per després poder passejar pel carrer i aguantar la mirada dels que són protagonistes de les nostres històries.
Abans hi havia moltes notícies. Avui en canvi sembla que ja està tot dit, tot se sap. O, si més no, la gent consumeix a la carta: més que informar-se, busca que li donin la raó. No es tracta de buscar culpables, sinó de trobar solucions. Ha canviat el model de consum, el de negoci i el de producció, i segurament hem perdut aquell esperit obrer; l’ambició de voler ser sense acabar de ser-ho o de creure-ho; el tremp de la gent que no vol transcendir, sinó que es vol explicar i es vol fer sentir, aquell periodisme de tota la vida. No es tracta pas de tornar enrere ni de fer un exercici de nostàlgia.
Però estaria bé aprofitar aquest recorregut per recuperar, si més no, la il·lusió, el punt de febre i també la ingenuïtat i la pausa que ens van fer feliços sense haver de pensar si havíem d’escriure a mà o a màquina, si es vendrien diaris o no, i si ens faríem rics o famosos. La qüestió no era arribar primer, sinó explicar la veritat; tampoc volíem ser aplaudits, sinó generar una societat amb esperit crític; la realitat sempre importava més que la materialitat.
Simplement volíem ser periodistes. Hem de tornar a sentir-nos dignes de nosaltres mateixos per tornar a ser dignes de la gent, i la memòria és una bona manera de fer-ho, molt millor que no pas la propaganda. No ens fem més trampes els uns als altres, ni fem veure que fem coses per dissimular que no fem res, i convinguem que la matèria primera del periodisme és sempre la mateixa: les notícies; com es venen ja és una altra cosa.
Salut i per molts anys a la premsa comarcal.
(Discurs d’agraïment fet per l’autor, el diumenge 19 de setembre de 2021, al Liceu de Barcelona, després de rebre el Premi d’Honor de l’ACPC).
