Mentre a Barcelona es barallen per la Ricarda, en el nostre Empordà assistim de manera paral·lela a diferents protestes associades al territori: en concret, clams contra els projectes eòlics a l’Albera, així com contra la construcció d’un aeròdrom privat a Peralada. Òbviament que ja fa temps que veiem que cal generar una nova economia que es valgui de recursos distints dels derivats de l’activitat turística, que no es pot basar tota la riquesa econòmica d’una regió en els seus atributs geogràfics innegables. Vull dir que evitar de posar sempre els ous al mateix cistell és una bona idea perquè les vicissituds imprevisibles no s’emportin per davant la totalitat de l’economia.

Però això és una cosa, i una altra molt diferent és que ens carreguem el valor paisatgístic de la zona. A veure, és una pretensió digna i justa intentar que els territoris no siguin trinxats per allò a vegades mal anomenat «progrés». I la reivindicació no és només per no frustrar les expectatives dels que ens venen a visitar, sinó i encara amb més legitimitat, per la pròpia dignitat dels autòctons, als quals no ens agrada en absolut viure en un formatge de gruyère sense personalitat.

De manera que cal ser molt ponderat en les inversions. I en tenim mostres històriques: avui en dia, tants anys després, encara recordem la perseverant lluita d’uns activistes, qualificats aleshores com a «caps calents», als quals hem d’agrair l’existència d’un bell enclavament protegit com són els Aiguamolls de l’Empordà. Eren antisistema sí, però amb coneixement de causa i criteri. Els devem molt a ells, però també a la iniciativa privada que va concebre i implantar la idea de fer uns preciosos canals a Empuriabrava i Santa Margarida per al gaudi i el lleure residencial i turístic. Perquè, al cap i a la fi, res és blanc o negre, s’ha de ser tan assenyat en la consideració i conciliació dels diferents interessos com determinat en la presa de decisions. Sense ser agressius en extrem ni acabar en la paràlisi per massa anàlisis. I forma part de l’art de la negociació la tria del model econòmic i la satisfacció de les necessitats d’abastiment i supervivència de la població. Ho dic perquè d’entrada ningú vol nuclears, MATS, abocadors, ni turisme low cost, però resulta que després tothom vol prémer un interruptor i que s’encengui el llum i, per descomptat, arribar a finals de mes.

Una bona negociació és aquella en la qual cap part aconsegueix tot el que desitjava ni queda per tant del tot satisfeta.