Diuen que els pobles primitius no tenien consciència del temps. Tampoc en tenen els animals. Si més no de la manera que l’entenem nosaltres avui. Suposo que tant en els primitius com en els animals hi ha la consciència de la nit i el dia, de l’hivern i l’estiu, i també del «rellotge estomacal» que marca necessitats vitals a hores concretes. Però és veritat que no podien, els uns, ni poden els altres, estar pendents de rellotges ni de calendaris. I també es diu que només es pot «posseir» el temps sent plenament conscients del moment present, del que s’està vivint i experimentant en el punt de l’ara i l’aquí. No obstant tenim rellotges que ens marquen el pas de les hores, i agendes on apuntar actes als quals potser ens hem compromès d’assistir o als quals ens agradaria anar.
Per altra banda, tenim tendència a viure en el passat, recordant fets que han marcat la nostra vida, o almenys això pensem, i fins i tot culpem els responsables d’aquells que creiem que van ser dolents, tot oblidant que qualsevol circumstància és un punt de creixement. També ens perdem en el futur, tot projectant il·lusions, somnis i utopies. Suposo que tot això, d’una manera o una altra, els pobles primitius també ho feien. Els animals no crec que s’entretinguin en aquestes coses... I no crec que sigui rebutjable ni una cosa ni l’altra. Revisar el passat pot ser un punt important per comprendre millor el present, sempre que no ens hi quedem encallats. I tenir il·lusions ens ajuda a fer i a avançar, sempre que no ens perdem en els núvols...
Però, i el present?... Com es viu el present? Com apliquem tots els nostres sentits a viure el moment? No és fàcil, sobretot quan fem accions mecàniques, com caminar... Quan caminem no acostumem a pensar que posem un peu davant l’altre, ni en la postura del cos, ni en els moviments dels braços. Segurament pensem en el lloc cap al qual ens dirigim i en què hi hem de fer... i potser reparem en el fet de caminar si ensopeguem amb una llamborda de la vorera que sobresurt una mica. Llavors és possible que ens queixem del mal manteniment que fa l’ajuntament de l’espai públic... I és que en la societat en la qual vivim necessitem «alterar» la circumstància del temps tot creient que podem conduir-lo a favor nostre, i controlar-lo per tal de posseir-lo, de dominar-lo, cosa veritablement impossible. En canvi, diuen que qui sap viure en el present sap estar en el «sempre».
