Potser és una percepció, però sembla com si, fruit d’un encadenament de fets, estigués emergint un Carpe Diem generalitzat, o sigui, un «viure el moment», pel que pugui passar demà, demà passat o el mes vinent. També pot ser que aquest Carpe Diem estigui alimentat per la síndrome d’Earlick (com la successió d’imponderables als quals he de fer front o digerir mentalment, passen tan de pressa, i em provoquen tanta impotència i ansietat, que prefereixo desconnectar, no en vull saber res i que passi el que Déu vulgui...).
Aquest 2021 apunta maneres, i albira símptoma de moviments tectònics. Potser la part més visible d’aquest malestar és la proliferació dels botellots, per tota la geografia catalana. Certament es podrà dir que això involucra més els joves, és estiu i fruit del tancament de l’oci nocturn. Però potser hi ha més remor de fons i malestar social acumulat. Aquest any s’està donant també un fenomen poc analitzat: els decomisos de marihuana. El nivell de diligència policial i mediàtica que hi està havent a tot Catalunya, ens fa pensar, o bé que Catalunya està plena de màfies, o bé quina és la raó per la qual hem d’estar cada dia esmorzant decomisos, com si això fos Colòmbia... I la bomba de rellotgeria epidemiològica de les nits tropicals, l’està estudiant algú? Mosquits, mosques, insectes, paparres, polls, puces, rates, escarabats, etc., i, en general, les plagues invasores que proliferen cada vegada més, no haurien de ser objecte d’alarma social? Molt probablement la causa de molts dels malestars que hem destacat sigui el fet que ja fa més d’un any i mig que estem amb aquesta «pandèmia» inacabable, l’origen de la qual continua sent desconegut. Cada vegada hi ha més gent que sospita que això s’allargarà indefinidament, fins que els poders fàctics que dominen el món diguin prou. Mentrestant, Carpe Diem! També aquest any, la successió de fets sobre l’emergència climàtica (incendis, inundacions...), coincidint amb el darrer informe de l’IPCC de Nacions Unides, han tornat a posar sobre la taula, de forma poc afortunada (o potser es tracta d’això) el que ens ve al damunt si no es prenen mesures dràstiques. Fins i tot es deixi caure, com qui fa un pa amb tomàquet, que encara que es prenguin mesures, el canvi climàtic és irreversible, cosa que és d’una irresponsabilitat que només pot tenir un nom, provocar també un efecte pervers: si és irreversible, per què ens hem de preocupar? Carpe Diem! Efectivament, tot va molt de pressa i molts ens temem que passaran moltes coses abans de les pròximes eleccions (municipals). Moltes... I les cadires es mouran...
