El vint-i-set d’agost del 1986, ara fa trenta-cinc anys, moria a Lladó Lluís Vayreda i Trullol, un dels pintors que més, i més bé, va pintar els terraprims de l’Empordà, els suaus turons plens de matisos cromàtics que separen, delicadament, la Garrotxa de l’Empordà, el mar de la muntanya, la plana riallera de les valls verdes i ombrívoles.

Lluís Vayreda és recordat com un pintor de paisatges –tot i que també va pintar figures extraordinàries i natura morta, entre d’altres–, i sempre era el paisatge empordanès. Però no el paisatge de gran abast, sinó el de curta o mitja distància, que era el que permetia fixar-se en els detalls precisos, en les oliveres, els camps d’ordi, els camins seguits i resseguits serpentejants i envoltats de matolls verds i lleres de rierols sota l’atenta mirada d’un cel blau; aquell blau que només ell era capaç de pintar.

I dic recordat tot i que em temo que potser menys del que caldria –com molts altres creadors empordanesos. En parlava d’ell Josep Pla, amb motiu d’una exposició a l’Almadrava Park Hotel l’any 1980: «Té una tradició de realisme líric que és el que m’agrada a mi. El realisme líric en pintura és el més difícil de fer i només es pot fer amb una obsessió i una observació permanents».

Realment l’observació de les seves obres ens ofereix la perspectiva d’una manera de veure la realitat. De tots són coneguts els seus blaus-verds o verds-blaus –com li concedia el crític Narcís Pijoan–, que donen al paisatge un toc de realisme espectacular, màgic, que ens fa pensar que en algun moment del dia, l’espai pintat és realment així.

Formava part d’una família d’artistes i pintors, alguns d’ells grans referències del paisatgisme català, però malgrat això –aquests orígens– els seus inconfusibles paisatges de velles oliveres de Lladó, amb un to blau o verdós que les feien tan característiques, senyorejaven pels terraprims de l’Empordà. Només ell els pintava d’aquesta manera, com finestres obertes a la bellesa d’un paisatge infinit, però sempre a tocar dels dits.